“Els del pinzell”, és aquell terme que fa servir encara la gent, en general amb to pejoratiu, que aplica als arqueòlegs, quan aquests han de portar a terme un treball, en una prospecció, exploració o excavació d’un jaciment arqueològic en sol urbà d’un particular, on per causa d’un enrunament o per a la construcció d’una de nova, s’ha trobat en el seu subsòl unes restes arqueològiques. Aquest fet ja, de bones a primeres, preocupa als propietaris per si surt alguna cosa rellevant, que pugui aturar l’edificació.

  Tot i que la reglamentació mana que, quan algú ha de fer alguna obra que afecta directament al moviment de terres, ha de disposar de la participació d’un arqueòleg —que haurà de pagar el propietari—, per tal de controlar les excavacions. Perquè l’arqueologia amb més de quaranta anys de democràcia ha evolucionat molt.

La falta d’una cultura prèvia, que hagi pogut educar la societat sobre la importància del que suposa l’arqueologia per a la nostra història, n’ha estat l’agent causal. Sobretot en aquelles accions que fan referència al sol urbà, que sol afectar a personal privat que hi té l’habitacle. No sol passar en aquelles activitats fetes a l’aire lliure. El treball de l’arqueòleg sempre necessita molt de temps i dedicació. La paciència i la cura de la recerca s’ho porta, per tal d’arribar al nucli de la descoberta. No sempre han bastat les pales i els carretons per tal de treure el gruix de terres. La proximitat de la troballa ha comportat l’ús d’altres eines més minucioses, com la rasqueta, el raspall i, a tot estirar, un pinzell. Aquests elements són contemplats, des de la incomprensió popular, com un alentiment de la recerca. El pinzell —com em comentava un arqueòleg— amb prou feines es feia servir, ja que era més feina de raspall. Però la temença que l’esmentada labor pugui endarrerir tota construcció, fa que les tertúlies de carrer n’hagin fet sorgir la burla, com element indirecte de protesta social, atribuint al pinzell tota la responsabilitat d’una recerca lenta quasi mortuòria, enfront de les presses dels treballs dels constructors.

Seria pels voltants dels anys setanta-vuit i setanta-nou que hom va tenir ocasió de participar en l’excavació d’arqueologia medieval des del voluntariat —quan estudiava magisteri a l’Escola de Mestres de Vic, a l’Esquerda de Roda de Ter (Osona), indret situat sobre els espadats d’un dels meandres que fa el riu Ter, abans d’endinsar-se al paisatge de les Guilleries. Fou un enclavament estratègic ocupat des de la Prehistòria fins a l’Edat Mitjana. Dirigia aquesta activitat de recerca la Dra. Imma Ollic, professora d’història medieval a la UB.

Fou una experiència valuosa que, en anys posteriors, portaria a terme amb l’alumnat de primer d’ESO, vers els anys noranta. Els alumnes, en aprendre en què consistia la prehistòria, pogueren saber, abans d’iniciar un simulacre d’excavació, que la paraula arqueologia procedeix del grec arkheos (vell, antic), i de logos (ciència, tractat), que era una disciplina científica que es dedicava a l’estudi i l’anàlisi de materials trobats de diverses cultures que —moltes d’elles— no van deixar cap document escrit, i que la documentació elaborada de les troballes ens permetia saber els nostres orígens.

  Estimulats per aquest saber, els resultats del treball de camp que es feu després amb l’alumnat, en la simulació d’una activitat pràctica d’arqueologia experimental, foren del tot reeixits. I de ben segur que aquells escolars d’ahir, avui persones de ple dret, sostenen una altra concepció més positiva dels treballs de l’arqueologia.