L’estiu passat les sortides a fora i a la muntanya es convertiren en una necessitat. Allò de: sortim perquè ens toqui l’aire, s’hi imposà com a criteri per a la salut física i mental, enfront de la pandèmia. Tal seria el fet que els cims de la nostra terra van estar cita de molts excursionistes a la vegada, durant aquell temps. És a dir, es feia difícil trobar un pic amb dues o tres persones i, en canvi, n’hi havia amb unes quantes en un mateix indret, per alt que fos.

  Es parlava que el cap de setmana de l’11 de setembre, per pujar a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya, hi havia cua. Estem parlant d’una alçada de 3.143 m. i d’una pujada i baixada remarcables que fan suar. Commemorar la Diada assolint la Pica és tot un símbol, encara que sigui per fer-se la fotografia. Fotografia que sempre s’ha fet quan s’ha assolit un cim.

Els mitjans en van parlar d’excursionistes amb poca experiència, que s’havien arriscat pel sector de la Vall d’Aran a fer caminades. I que els resultats havien estat fatídics. Fer exercici és bo i saludable, tant a la mar com a la muntanya, però se n’ha de saber; no s’hi pot anar de qualsevol manera. Els equips d’emergència de muntanya van denunciar negligències per part d’excursionistes inexperts, a qui hagueren hagut de socórrer.

 Sembla ser que la situació que vivim ha empès la gent a sortir i amb insistència, fugint de les ciutats i pobles, buscant l’aire com més net millor. Potser aquesta és una bona fita, ja que el que està dient aquesta actitud és que estem farts de contaminació. I tot i no sabent del cert, si aquesta es parenta del C-19 ens fa pensar, que hi té molt a veure. I ara com ara: mascareta, mans netes i distància és el que tenim més segur i més fàcil de complir, al marge de l’aire immaculat de la natura que ens refresca.

Portàvem més de cent anys que la nostra societat desenvolupada no moria d’infeccions; per tant, ningú no hi pensava. Potser els països subdesenvolupats no tenen tanta por al coronavirus, perquè estan més avesats a moltes altres malalties que, en molts casos, els havien creat més mortaldat.

La por al desconegut sempre ha estat la principal causa de la nostra por; el fet de no poder-ho preveure n’és el motiu. És cert que els éssers humans necessitem creure que controlem el futur, per tenir-ho tot ben lligat. I vivim més tranquils si podem fer previsions encara que després puguin fallar. La falta de costum en la previsió, en una societat tan sobrada com la nostra, que s’ha cregut que ja ho tenia tot controlat, l’ha portada a l’abandó de tota previsió futura. I ara, correm-hi tots!

De ben segur que temps a venir, en sortirem reeixits d’aquest tràngol epidèmic, perquè sempre se n’aprèn.