Quin bé de Déu, senyores i senyors, el dia s’allarga, fa un solet que anima, d’aquells que et donen vitamina D però no et fan emmalaltir d’aquella manera que només falta que et tirin sal i pebre, i els capullos floreixen a dojo i tot comença a ensumar vida.

Això dels capullos, certament és la part prèvia a la flor, però de fet dintre la raça humana n’abunden durant tot l’any. Amb el solet i l’allargament del dia, malauradament ara es començaran a deixar veure més, això sí, camuflats amb una mascareta, que en el pitjor dels casos és la mateixa que van estrenar el març de l’any passat.

Tanmateix, amb el canvi climàtic ja no es pot sortir pel camp, a ballar amb un cistell sota els braços i amb un caçapapallones d’aquells de les pel·lícules d’abans, senzillament perquè el verí dels ensulfatats del camp i el gran aire que tenim per respirar les han liquidat totes o gairebé. Tampoc podrem gaudir dels pardals, perquè tres quartes parts del mateix. Això sí, capolls, papallones i pardals a banda, malauradament em temo que molt aviat la femella del mosquit aixecarà un ull dels dos que fa temps que té aclucats, i m’anirà a buscar de forma despietada. Sense necessitat de GPS, la mosquita em trobarà i em picarà, però bé, són coses que començo a tenir assumides, igual que tinc assumit que qui es vacuni de la covid  ho haurà de fer a partir d’ara cada any perquè ara anem pel 19, però vindran el 20 i el 21 i així fins que els humans desapareguem de la capa de la Terra, ja que no som capaços d’entendre el missatge de per què venen les pandèmies.