Uns amics de València ens van explicar que al cap dels anys han pogut anar a totes les capitals de comarca del Principat, després d’haver estat a totes les del País Valencià. Això em va fer pensar en els llocs on havia estat, i vaig adonar-me que també havia visitat totes les capitals principatines, com també altres municipis de cada comarca, i a molts d’ells hi havia anat diverses vegades. I de fet mai ho havia fet amb voluntat merament sumatòria, com tampoc ho havien fet els amics valencians, sinó que el nostre interès i gaudi per conèixer el país sumat a l’assistència a esdeveniments, actes o jornades arreu, més les visites a amistats escampades per la geografia ens havia portat ara aquí, ara allà. I no només de Catalunya, també al País Valencià, les Illes o la Catalunya Nord. Ens agrada pensar el país extens, conèixer-lo, fer-hi rutes i excursions, anar a les festes majors, i a dinar o dormir; però també als museus, als castells i visites guiades, i actes culturals diversos.

Recordo que en una tertúlia televisiva o radiofònica algú es va preguntar en veu alta, així, de passada, quantes comarques hi havia a Catalunya. (Sense rumiar-hi gaire, quantes diríeu vosaltres que n’hi ha?). Algun altre tertulià va pensar en veu alta, i va respondre “unes deu o així, oi?”. Però de sobte es va adonar del seu lapsus, al veure la cara d’algun altre tertulià, que era la mateixa que devia fer jo des de casa. Devia ser una expressió a mig camí entre l’estranyesa i la perplexitat, sobretot d’adonar-se com algú pot concebre un nombre tan allunyat de la realitat.

  El tertulià, que segurament instants després hauria volgut fondre’s, només que hagués pensat a grans trets, hauria arribat a la conclusió que si a cada província hi ha al voltant de deu comarques, com a mínim els càlculs dirien que n’hi hauria una quarantena. La realitat és que n’hi ha quaranta-dues.

L’actual divisió comarcal prové en primer lloc d’un decret de la Generalitat de l’any 1936, que es va restablir l’any 1987, ja que el franquisme l’havia anul·lat. L’any 1988 s’hi van afegir tres comarques més: el Pla de l’Estany, el Pla d’Urgell i l’Alta Ribagorça. I el 2015, en va entrar a formar part el Moianès.

  Quan a l’escola, diria que a cinquè o sisè de primària, vam estudiar les comarques catalanes i les seves capitals, hi havia alguns companys que ho trobaven difícil. Però per a mi la sensació era ben diferent, hi gaudia, volia saber-ho, i m’agradava encertar els noms en un mapa.

Conèixer els noms dels indrets és el primer pas per sentir-nos propers a ells. Després, que t’hi portin els pares de petit, que vagis a visitar amistats de jove o que assisteixis a activitats de més grans, etc., tot plegat va configurant l’entorn conegut i personal de cadascú.

Així, portem un any en una situació diferent, de restriccions de mobilitat per la pandèmia, i per la prudència, amb confinaments que periòdicament ens conviden a tenir seny i quedar-nos a la nostra població o comarca, o que en d’altres ocasions ens permeten una mobilitat perimetral. Sigui com sigui, si voldríem sortir i visitar un lloc, però no podem fer-ho, sempre podem aprofitar per trobar-ne la part positiva i viatjar amb els records, amb la imaginació o amb els projectes.

  Podem viatjar amb els records, tot revisant en la nostra memòria els viatges, sortides i rutes que hem fet. Ja sigui fa vint o cinquanta anys, com fa dos o cinc anys. Revivim aquells viatges que ens hagin marcat, o que guardem en els calaixos de la nostra memòria. Mirem-ne les fotos, potser també en tenim souvenirs, o anècdotes que ens fan riure. Les hem explicades?

  Viatjar amb la imaginació és visitar o bé els llocs on hem estat i imaginar-nos què hi faríem ara o bé imaginar-nos com serien aquells indrets on voldríem anar. Podem buscar-ne fotografies per l’ordinador, o en una guia o revistes de viatges.

Finalment, viatjar com a projecte seria planificar una sortida, amb els indrets on voldríem anar i els allotjaments on voldríem pernoctar, i així, en un futur, quan sigui possible, ja ho tindrem tot a punt.

  Són idees que ens poden servir, en situacions com l’actual, i si els viatges que recreem són de comarca en comarca, anirem descobrint petites parts de nosaltres mateixos.