El Camí Draper era la comunicació que utilitzaven els comerciants de draps o roba originàriament de llana. La producció era portada a terme pels paraires (menestral que treballava la llana) inicialment. Ja en el segle XII cobrien les necessitats locals en els seus pobles. Tot i que en el XIV la indústria de teixits de llana també era molt important a les ciutats, entre altres teixits, als petits nuclis de muntanya des de feia temps la fabricació del drap era un fet. Gràcies a poder obtenir la primera matèria de primera mà, procedent dels ramats i l’abundància d’aigua per a la neteja del producte, cosa que el millorava, els permetia comercialitzar amb les urbs.

El Camí Draper, d’Osona, anomenat també Camí Vell, en direcció a les terres baixes del Vallès, Barcelonès, o Baix Llobregat... sembla que seguiria la primitiva ruta d’Ausa a Barcino, defugint la via del Congost, més enclotada. Passaria cap a Centelles, venint dels Pirineus i de Vic, anant per l’altiplà del Pla de la Garga, en direcció a Sant Feliu de Codines i baixant cap a Caldes de Montbui. De fet, les dues vies estaven situades en la mateixa Serra del Prelitoral, que separava les comarques més del nord amb les del sud.

Les fonts documentals de Caldes de Montbui, sobre la circulació comercial intercomarcal d’aquesta vila, ens relaten que l’eix més important de la regió fou sobretot, durant els segles XII i XIII, el que anava des de Barcelona Caldes-Vic. Tot i sent el camí natural i recte cap a Vic i als Pirineus, el del Congost, que encara passa pels termes actuals de les poblacions del Figaró, Tagamanent, o Aiguafreda, tots tres de l’actual Vallès Oriental, no oferia seguretats. Era un lloc propici per a atacs o emboscades.

 Vers els segles XV i XVII, el bandolerisme que es va donar a diferents llocs d’Europa, a Catalunya es revestí d’una especial virulència. Les rivalitats d’antics bàndols senyorials, fomentades per l’emigració de gent del sud de França i pel malestar social, foren les causes de la seva proliferació. A banda de les grans colles de bandolers —com assenyala l’insigne historiador i prevere Antoni Pladevall— capitanejades pels coneguts Roca Guinarda o en Serrallonga, n’hi havia de petites, que actuaven en els camins rals i llocs escabrosos. El Congost era un dels llocs predilectes, i l’indret o el pas de la Moneda era especialment escollit pels facinerosos. Amb el pas dels anys i els nous controls de seguretat, per part de les autoritats corresponents, contra aquest fenomen, s’anà apaivagant.

  Avui el Congost ha esdevingut una de les principals comunicacions d’Osona cap als Pirineus Centrals de Catalunya, provinents tant de Barcelona com de les comarques del sud; tant pel que fa amb l’autovia C-17 o bé el ferrocarril a Barcelona-Puigcerdà com viceversa.

Tornant al Camí Draper o camí de Caldes, avui encara vigent com a carretera comarcal C-59, qui honora i recorda el seu nom són els pagesos d’aquest indret que encara resten dempeus amb prou memòria. I, si els ho pregunteu, en podran donar raó, gràcies al que hagin pogut sentir a dir. Aquesta font oral, entre alguna altra vinculada a la història més acadèmica, ha estat la causa per elaborar aquest curt escrit.