El No-Do. 80 anys

Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí

El 22 de desembre de 1942 es va crear el denominat Noticiario y documentales cinematográficos, amb acròstic No-Do, així conegut per tothom. Aquest noticiari es va iniciar seguint la moda d’altes països: a Alemanya tenien Ufa, el Luce a Itàlia, Universal Newsreel als EUA, el Gaumont actualités a França, l’anglès British Movietone , el rus Novosty dnya i fins i tot el japonès Mainichi.


  Una versió que es va donar aleshores per a la seva posada en marxa fou “per estalviar divises” i per acabar amb la importació dels de fora. La música del No-Do, el seu tararà-tararà-tararà musical, que acompanyava l’àliga volant per damunt de la bola del món, la va compondre el músic Manuel Parada, que ja n’havia creat altres d’enganxosos per a pel·lícules de l’època.


El noticiari va aconseguir el seu punt àlgid l’any 1965, durant l’època que l’aparell propagandístic franquista celebrava els “25 anys de pau”. De noticiaris, encara en tenen tots els països avançats del món, seria llarga la llista d’haver-los citar a tots, i la majoria, a diferència d’Espanya, que deixà de fer-lo l’any 1981, segueixen produint-ne per a gaudiment i satisfacció del seus compatriotes.


S’ha acusat el règim de Franco de tenir-lo com a eina propagandista, i és veritat, de la mateixa manera que se’n serveixen la resta de països. L’espanyol, no obstant, serví en gran manera per ressaltar la personalitat del general vencedor i vanagloriar el seu règim.


El moment de la seva posada en marxa fou quan s’acabava de sortir de la Guerra Civil i es vivien també a Europa els anomenats “anys difícils ” després de la Segona Guerra Mundial. Llavors el govern espanyol va decidir incloure als noticiaris els seus elements partidistes i propagandístics i explicar el dia a dia del que passava al país i al món i, si bé els espectadors s’havien d’empassar les múltiples inauguracions de pantans, els lliuraments de cartes credencials dels ambaixadors que retornaven després de la fugida i també la figura de Franco pescant grans esquàlids o caçant cérvols monumentals, que l’aparat preparava per exaltar la personalitat del Caudillo, també es gaudia dels partits de futbol, que es passaven segmentats; dels “passes” de les passarel·les de moda i alguna altra anècdota referida als poblets del país, per acabar per inserir-hi notes d’humorístiques, traient instantànies jocoses dels espectadors dels partits de futbol Barça-Madrid, i de mamarratxades socials, això sí, sempre referides a altres països.


En la projecció del No-Do hi quedava prohibida qualsevol manipulació o emissió de continguts no autoritzats pel règim, de fet era una obra del Ministeri de Propaganda. També va ser obligatòria la seva projecció a tots els cinemes d’Espanya, des de l’any 1943 fins a l’any 1976, però a partir de l’any següent la seva emissió ja fou voluntària, a criteri dels propietaris de les sales, motiu pel qual, per donar-li més èmfasi i per fer-lo més atractiu el filmaren en color l’any 1977, i així seguiria fins al 1981, quan el van clausurar definitivament.


  Malgrat tot, a judici de molts, és una llàstima que el noticiari (o “un” noticiari) hagi desaparegut. El No-Do hauria pogut seguir amb un altre títol (tal com es va fer amb l’uniforme dels “grisos”, canviant el blavós per un altre color, tot i que eren els mateixos agents), ja que, dins de tot, aquell noticiari era molt acceptat pel públic en general, tant com per sentir sovint frases del públic que acudia al cine Kursaal i Principal: “vaig de pressa perquè vull arribar quan comenci el No-Do” o “no em vull perdre el No-Do”... A Montblanc l’havien de projectar per obligació els cinemes Principal i Kursaal, però no el Ducal, d’Acció Catòlica, segurament per haver-se estrenat molt més tard.


I vet ací que després de 80 anys s’ha acabat sense pena ni glòria i ens hem quedat sense noticiaris


Amb tot, el desembre de 2012 els mitjans interactius de RTVE el van digitalitzar de manera que els nostàlgics el poden revisitar i els investigadors consultar-lo per mirar de fer història.

Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres