Va morir el sis d’abril a l’edat de 75 anys l’economista Arcadi Oliveres; home de profundes i fermes conviccions cristianes. Era un cristià de pedra picada, compromès de cap a peus amb el missatge evangèlic de les benaurances, l’amor al proïsme, l’estima a l’altre... Missatge que el portà a terme fins a la fi dels seus dies, dins l’àmbit de la lluita anticapitalista, per la justícia social, a favor dels més pobres, com en la defensa de la pau i el pacifisme, dels drets dels pobles, i promotor perseverant de la banca ètica...

  Podem parlar de temps, seria vers l’any 1976, quan en tindria notícia per primera vegada de la seva persona, per mediació de l’Àngel Colom; durant l’etapa de la Transició Democràtica a Osona. No tan sols en el si de la lluita antifranquista en el marc de l’Assemblea de Catalunya, sinó també en la Marxa de la Llibertat, o en l’Objecció de Consciència, aquestes dues últimes reivindicacions es trobaven sota el patrocini de Pax Christi, organització cristiana de la que l’Arcadi en fou president, i que vetllava per la promoció de la cultura, la pau i la reconciliació dels pobles.

  Seria des d’aquesta identitat cristiana, que succeí un fet transcendental aleshores en el meu poble de Centelles (Osona) el gener de 1976, la creació d’un bolletí mensual de Pax Crhristi, amb el nom de Quicarell, per suposat en català, i que dita institució hi donaria empara legal, ja que d’altra manera no hauria pogut sortir, perquè encara no feia ni dos mesos de la mort del dictador Franco, el 20 de novembre de 1975.

Els responsables serien un grup de joves alguns implicats en la lluita antifranquista des de l’Assemblea de Catalunya plens d’inquietuds, que s’acollien des de diferents àmbits de pensament, als postulats aleshores de Pax Christi, per tal de poder expressar des d’un mitjà de comunicació la informació, sense dificultats i censures, des d’un canvi que tot just començava a traspuà. Esmentat rotatiu, tot i que tingué una curta durada de tres anys per motius econòmics, foren els suficients per crear consciència social i política entre la població, després de tants anys de dictadura, de silenci i repressió.

Amb data de sis d’abril des de Justícia i Pau, —entitat cristiana de la que Arcadi en seria president (2001-2014), i un actiu incansable—, ens arribaria a casa a Caldes de Montbui, un comunicat emotiu, de la seva mort. Mort que ens ha commogué. Tot i que mai vaig tenir ocasió de tractar-lo personalment, a casa, n’érem fidels seguidors; tan pels seus comunicats que ens arribaven a través de Justícia i Pau, com pels seus escrits al Foc Nou, revista cristiana progressista, o per altres mitjans de comunicació.

Justícia i Pau se’n feia ressò amb aquestes paraules; un autèntic mestre de militància i un referent moral indiscutible. Podem dir amb fermesa, que era una persona senzilla plena de bondat, que ha transmès el seu missatge des de la justícia i la pau; amb coherència. La certesa ens porta, que el seu legat ha deixat una empremta profunda a moltes persones entre elles a molts joves, que els ha impactat el seu testimoni, i que s’han compromès en itineraris vitals en favor d’un altre món, més just i fraternal i ple d’esperança. Ens acomiadem de l’Arcadi i la seva família des de l’agraïment.