La sentència del TC sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya no fa més que concretar el camí que cal seguir per exercir un dret que en democràcia no és negat a cap poble del món. Allò que diu el TC és que Catalunya no és un subjecte jurídic de dret i que no pot decidir el seu futur. En definitiva, i dit en paraules planeres, que Catalunya no és una nació i, per tant, no té capacitat de decisió pròpia. Només ho pot fer en aquells aspectes en què l’Estat li ho permet i encara sota la seva supervisió.

No deixa de ser curiós que els encarregats d’interpretar les lleis siguin els mentors que marquen els límits d’allò que és permès o no. Exactament com es fa amb els menors d’edat que no tenen criteri suficient per decidir per ells mateixos. I no deixa de ser curiós també que ho facin sempre de manera restrictiva i, fins i tot, contra la voluntat explícita d’un poble que ha posat de manifest a bastament la seva maduresa.

En el documental emès aquesta setmana per TV3, el bisbe Casaldàliga deia que cal lluitar pels drets de les persones, però que no serien reconeguts plenament si al mateix temps no es reconeixien els seus drets com a poble. I expressava els seus dubtes sobre la manca de democràcia de països econòmicament desenvolupats que imposen una llengua i una cultura considerades «superiors» als habitants d’un territori en inferioritat de condicions. No són democràtics aquells que neguen la llibertat —deia. Ell feia referència als indis de l’Amazònia, extorsionats i expulsats de les seves terres i annexionats a la cultura i costums occidentals, però les seves paraules poden ser plenament aplicades a Catalunya.

La diferència és que Catalunya no té només una consciència de poble, sinó els mitjans per reivindicar els seus drets. Uns drets irrenunciables i que ha d’exercir malgrat l’oposició d’aquells que els neguen. Les lleis no poden anar mai contra la voluntat del poble i, si ho fan, és que són injustes. Per això, ara que ens plouen crítiques de totes bandes, hem de continuar demostrant la nostra maduresa i la nostra capacitat d’anar endavant. Cal seguir caminant i no deixar-nos atemorir per aquells que sempre ens han dominat i s’han aprofitat de nosaltres. Més aviat hem de pensar que ara són ells que ens tenen por. Diuen que la persona sotmesa que recupera la seva dignitat, la fa irrenunciable, i això és el que està passant a Catalunya. Després d’acotar el cap tants anys, ara ens hem de fer respectar. Els mateixos adversaris ens han ajudat a obrir els ulls i ens han anat marcant el camí amb la seva intransigència.

No hi ha cap més sortida. Tenim clar l’horitzó, però encara un camí llarg per recórrer. És important que ens hàgim posat a caminar i hem de fer-ho conjuntament, amb la certesa que —com cantava Raimon— «som molts més dels que ells volen i diuen». No és un caprici d’uns quants polítics, és la voluntat d’un poble, per més que ells ho neguin. I, contra la voluntat d’un poble, no hi valen lleis, ni amenaces, ni pors.