A Sant Pere de Torelló (Osona), dalt del Serrat Nesplé (730 m) hi ha una capella de devoció a Sant Roc (s. XVII). Recordo que de petits ens hi havien portat. Sant Roc és advocat i protector de la pesta; heus aquí el motiu de la seva construcció en aquest indret.

De la pesta negra, també se’n deia pesta de llevant, perquè procedia de l’altra banda de la mar Mediterrània. La causa cal trobar-la en les puces de les rates negres, que passaven als gossos i, d’aquests, als humans.

Sant Roc nasqué a Montpeller (s. XIII), ciutat d’Occitània que pertanyia al Regne de Mallorca. De ben jove va quedar orfe. Repartí els seus béns als pobres i va marxar a Roma de pelegrinatge. En el seu camí va trobar moltes ciutats afectades per la pesta. En comptes de fugir d’aquesta situació, el va portar a intervenir en ajuda dels malalts, a molts dels quals guaria —segons explica la tradició— amb el senyal de la creu. De tornada a Montpeller intervingué en l’ajuda dels empestats, en les ciutats del nord d’Itàlia.

A resultes d’aquest fet, va emmalaltir de pesta i va fugir al bosc per tal de morir per no afectar a ningú. Se’ns diu que Déu no l’abandonà enviant-li un àngel que el cuidava i un gos que li portava el pa amb la boca, mentre durà la malaltia. Un cop guarit retornà a la seva ciutat natal, que no el reconegué i l’acusà d’espionatge; fet pel qual el tancaren a la presó on va passar uns quants anys i on va morir. L’escarceller contà que el va trobar mort envoltat d’una gran esplendor.

La iconografia acostuma a representar el sant, vestit de pelegrí, amb capa i esclavina (vestidura pels qui anaven de pelegrinatge, que es posava sobre les espatlles, amb caputxa o sense). També duia el bastó, sarró i barret gran. Tot i que hi afegien petxines, aquestes no li corresponien, ja que eren un símbol de Santiago, i en el nostre sant no es donava la circumstància. A més, unes claus creuades, que simbolitzaven el viatge a Roma, i la imatge del gos, que de vegades portava un pa a la boca, o una nafra de mal a la cuixa, símbol que havia patit la malaltia.

Durant el segles XV, XVI i XVII, moment notable en l’expansió de l’epidèmia tant a les Espanyes com a Europa, el culte a aquest sant assolí la màxima popularitat, com també a Amèrica. I no cal dir a Catalunya, on s’originà un fort arrelament, gràcies a la forta epidèmia de 1607 que afectà tota la població. Prova d’això, una mostra sobrada en serien les festes celebrades i tan arrelades en honor a aquest sant.

  Una mostra d’aquesta devoció tradicional seria l’exemple de la vila d’Arenys de Mar (Maresme); la intercessió de sant Roc assenyala el final de l’epidèmia del segle disset. Segons la llegenda, la població invocà el sant per tal que els deslliurés de la plaga de la pesta i fou el dia de la seva festivitat —16 d’agost— el primer en què no es produí cap mort a la vila. A partir d’aleshores, i com a mostra d’agraïment, la població va decidir solemnitzar el tradicional Vot de Vila, que els compromet a celebrar la diada de Sant Roc.

El Museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat, procedent de l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida (s. XV) cremada i enderrocada durant la Guerra Civil, hi ha un retaule de Sant Roc, del Mestre Huguet, (Vilafranca del Penedès, 1547-1606) digne de ser admirat, on podem contemplar la vida i obra del sant.