Sovint s’associa un estat a una llengua. Itàlia? La majoria dirien italià. Alemanya? Alemany, oi? Sembla fàcil, posat en safata. Però res més lluny de la realitat. Quan parlem de fronteres polítiques i llengües la realitat és més complexa i plural. El cert és que gairebé a tots els estats del món es parlen diverses llengües i, de la mateixa manera, hi ha llengües parlades en diversos estats. Així, les fronteres lingüístiques i les polítiques no coincideixen quasi mai.

Es considera que gairebé només a Islàndia, Portugal i algun altre lloc es parla una sola llengua en el si de l’estat. Si tots tenim al cap el mapa polític d’Europa, quants hem vist el seu mapa lingüístic? De ben segur que si el resseguíssim ens sorprendria.

  Per estudiar aquestes qüestions hi ha la sociolingüística, la disciplina que descriu i analitza les relacions entre societat i llengua, però que, a més, també té per objectiu transformar la societat. És una disciplina sustentada en tres enfocaments: El primer, el social, que es basa en el multilingüisme, la substitució lingüística, la planificació i l’antropologia lingüística, entre d’altres. El segon, el psicològic, que tracta la ideologia, les actituds i la connexió llengua-ensenyament. El tercer, el lingüístic, que estudia les variacions, el contacte de llengües o el corpus.

Centrem-nos ara en els àmbits d’ús, que serien les ocasions en què una llengua o varietat determinada és usada, segons defineix Lluís V. Aracil, ja l’any 1982. Per exemple, pel que fa als usos formals del català, si bé en les zones territorials de la llengua on el català posseeix l’estatus de cooficialitat amb el castellà no hi hauria legalment cap inconvenient o trava per utilitzar el català, sí que hi ha mecanismes socials que en condicionen la tria. Mentre que en els territoris de Catalunya Nord, Alguer o Franja d’Aragó en l’àmbit formal només es pot utilitzar una llengua, francès, italià o castellà respectivament.

Així, a partir d’aquí, parlar de sociolingüística és també parlar de llengües en contacte, de diglòssia i de conflicte lingüístic. Ja l’any 1959 Charles A. Ferguson va descriure la diglòssia com aquell fenomen que s’esdevé quan hi ha dues llengües amb funcions repartides. Una, la que és considerada subjectivament més elevada per la població, i normalment forana, és la que és més triada per als àmbits públics; mentre que l’altra, normalment la pròpia del país, és la que queda relegada als àmbits privats.

El bilingüisme és un concepte que busca la compatibilitat entre dues opcions antagòniques: Els individus bilingües són sempre una part, parlants d’una llengua dominada, mentre que els parlants de la dominant solen ser monolingües en la seva pròpia llengua. Llavors, si un idioma és indispensable i l’altre no, probablement esdevindrà innecessari, i això deriva envers la substitució lingüística.

Així, aquí entra el conflicte lingüístic, com defineix Lluís V. Aracil: La llengua considerada A (normalment forana) desplaça la llengua considerada B (normalment la pròpia del territori) dels seus àmbits d’ús, i així la B esdevé una llengua minoritzada. També en parla Antoni Badia i Margarit, però ho anomena contacte de llengües. Superar el conflicte és superar la substitució lingüística.

Per fer front a aquesta situació, hi ha la recepta de la normalització lingüística, que és una resposta al conflicte, un procés de cohesió d’una comunitat lingüística. Llavors, la normalització —que resumidament seria, doncs, fer una llengua normal— necessita una acció envers tota la societat; d’una manera que englobi la difusió i ensenyament de la llengua, el seu ús, la neutralització i contraargumentació dels prejudicis i, per tant, la cohesió social i d’actituds. Tot aquest procés implica, així, que la llengua pugui tenir un estatus d’oficialitat i que s’estableixin drets lingüístics en aquell territori. I és que la llengua no és només un mitjà de comunicació, sinó que inclou una sèrie de connotacions, i és, a més, un símbol identitari. Per tot això, l’orgull i la lleialtat lingüística són actituds positives per a mantenir, i fer present i útil una llengua minoritzada i en procés de normalització en tots els àmbits d’ús.