Quan apareix el català? I les altres llengües romàniques? I com era la llengua a l’Edat Mitjana? 

Si la setmana passada parlàvem de sociolingüística, en aquesta veurem una lleugera panoràmica de la història de la llengua, dels inicis a l’edat mitjana; i en propers articles continuarem fins al segle XX. Tractarem aquestes i més qüestions a manera de resum sintètic, com uns primers aperitius, i si algú vol l’àpat sencer pot anar a buscar monografies sobre el tema, on podrà aprofundir llargament.

El català i les llengües romàniques (castellà, el portuguès, el francès, l’italià, el sard, el romanès...) procedeixen del llatí col·loquial, anomenat “vulgar” (del vulgus, el poble). I, en la seva  formació s’hi torben diversos factors. Primer, les llengües que es parlaven prèviament, anomenades substrat. En el cas del català l’iberobasc, el sorotapte, celtes, grecs i fenicis. Segon, l’adstrat, que són llengües que hi han entrat en contacte per veïnatge. Pel català: l’occità, el castellà, el francès, l’anglès i l’italià. Tercer, el superstrat, és a dir les llengües posteriors als romans. Pel català: germànic i àrab.

  Així van aparèixer les llengües romàniques, totes a partir del llatí, amb un substrat particular, i uns adstrats o superestrats  diferents o de diversa intensitat. Per això totes s’assemblen, però totes són diferents i úniques. Quant al català, la teoria que hem esbossat del substrat la va defensar sobretot Manuel Sanchis Guarner. I la teoria de la major o menor intensitat de la romanització i l’arabització la va defensar bàsicament  Antoni Badia i Margarit.

  Llavors, les zones de més romanització van donar lloc a l’origen de les varietats orientals del català (l’Empordà o la Cerdanya) i les de menys, les occidentals (Andorra, Alt Urgell, Pallars, Ribagorça); però, a més, allà on l’arabització va ser més gran, també ho va ser la desromanització (Lleida, Tortosa), i on va ser més superficial, més es va mantenir la romanització (Tarragona). Pel que fa al País Valencià, les Illes Balears i l’Alguer, les varietats de la llengua depenen de la procedència dels seus repobladors a partir de les conquestes de Jaume I al segle XIII. A les Illes i a l’Alguer eren repobladors parlants de català oriental i al País Valencià, de català occidental i aragonesos. A més, les formes que els repobladors portaven amb ells es van barrejar amb el substrat i l’adstrat del cada territori.

  Quan parlem d’història de la llengua i de dialectologia del català, sovint sembla que remarquem més les diferències entre varietats, i ens oblidem de subratllar el fet que són tot formes de la mateixa llengua, el català. I que el fet de tenir varietats diatòpiques, és a dir dialectes diferents, és un fet habitual i normal a les llengües. Potser als catalans ens agrada posar-ho de relleu especialment, però el mateix els passa al francès, al castellà, a l’italià i a d’altres llengües siguin o no romàniques, anglès, àrab, xinès... i no se’n qüestiona la unitat de la llengua.

  En aquest sentit, tot i la riquesa de varietats, a l’Edat Mitjana el català era la llengua més unitària de totes les llengües romàniques. Sobretot gràcies a l’expansió política i lingüística dels segles XIII i XIV, cap al sud i cap a l’est. Aquesta expansió necessitava unes condicions socioeconòmiques i d’oficialització del poder del rei, i per això es va constituir la Cancelleria Reial, que tenia per objectiu dirigir els assumptes d’estat i ser un punt d’unitat del català. Es va configurar un model de llengua que va tenir en compte els orígens llatins, la tradició àrab i jueva i la literatura occitana. Una mena d’avant-estàndard a ulls actuals.

  En aquells segles, més el XV, hi torbem les imponents obres dels literats: Des de Ramon Llull fins a Àusias March, de Joanot Martorell a Isabel de Villena, Les quatre grans cròniques, els tractats mèdics d’Arnau de Vilanova, les versions de la Bíblia i llibres religiosos al català... L’estatus i la producció en llengua catalana (literatura, filosofia, administració, tractats científics, obra religiosa) era fecund.

Quan arriba la impremta, i en els següents segles la història prendrà girs, però això ja ho veurem en una altra ocasió.