“Mientras haya salud”, traducció al castellà de la pel·lícula francesa “Tant qu’an a la santé”  del director Pierre Etaix sortida en pantalla vers l’any 1966, i que amb una sessió de cine-forum, el Cine Club del Centre Parroquial de Centelles, amb data del mateix any, en el dia set de desembre a les deu de la nit ─amb un fred que pelava els dits al carrer─, projectà en pantalla. Presentava aquest metratge el Sr. Miquel Codina, membre del Club de Cine fòrum de Vic, dins el cicle de cine còmic.

Pierre Etaix (Roane 1928- París 2017) fou director de cinema en la millor vessant de l’humor. Especialista en el domini del so, del que en feu una utilització còmica en cadascuna de les seves pel·lícules. Uns films on els gags que feia servir eren basats en imatges generalment sense paraules, que evolucionaven sense parar. Aquest tipus de cinema convertí a Pierre Etaix en l’únic representant a França de l’humor anomenat  slapstik,  com Jerry Lewis (1926-2017) als Estats Units.

L’slapstik esdevé un subgènere de la comèdia basada en accions de violència física exagerada que mai no arriben a provocar un dolor real, buscant ─això si─ la farsa; una broma extravagant allunyada del sentit comú. Les bromes estan plenes d’impossibilitats físiques o de girs inesperats propis dels acudits, que busquen en definitiva la rialla del públic.

  Un humor subtil, blanc i elegant que utilitzà ja en dues de les cinc millors pel·lícules d’Etaix: “Le souspirant,  el 1962 i la seva obra mestra, “Yoyo”, 1965. El director també va sobresortir entre altres activitats com el teatre, el circ o els curts metratges.

Tot i que Etaix adquirí fama en companyia de Jacques Tati o altres prohoms del cinema, la projecció de les seves pel·lícules tingueren dificultats jurídiques, ja que trigaren a fer-se visibles a la pantalla gran. Malgrat aquesta situació indeguda, de la que no parlaré, el meu bon record se situà al film “Mientras haya salud”, de l’any 1966.

  Entrant en matèria, la memòria em porta a les quatre històries que es narraven en escena. Situacions que es donaven en la vida quotidiana de les persones, on el nostre director fa d’actor i protagonista. El cas de l’insomni en seria una, on la falta de son porta el nostre protagonista, per descuit, a llegir el llibre a l’inrevés. Un fet que es representat amb els personatges caminant de cap per avall pel sostre. El cas de l’espectador que va al cine ja iniciada la pel·lícula, a la recerca del seient i els infortunis que se li creen, en seria una altra. O les moltes pastilles a l’hora del dinar, que es confonen amb les llenties i, la recerca de la natura, en seria la quarta narració. Tot plegat per posar en escena un seguit de contratemps que, amb uns posats de gestos i actituds mímiques, feren esclafir a rialles al públic de la sala.

Una petita obra mestra amb to satíric i burlesc de la societat del moment, que li reportà un reconeixement en el Festival de San Sebastian amb una reconeguda “Concha de plata”. Pierre Etaix, un talent de la rialla que destacaria com a pallasso, cineasta, dibuixant, gagman, mag i cartellista. El Cine Club del Centre Parroquial de Centelles igual que el Cine Club de Vic, sota la protecció de la parròquia i del Bisbat, podia fer cine d’art i assaig, amb les censures de la dictadura amatent del moment, sota una llibertat vigilada. Recordo alguns metratges com: “el septimo sello”, “Fresas salvages”, “El Rostro”, “Cleo de cinco a siete”, “El evangelio segon Sant Mateo”, entre  moltes d’altres que es projectaren des del 1962 fins el 1967.  Com  “El acorazado Potemkin” de Serguei Mijailovich Eisentein.  Aquesta ultima sessió citada la presentà i dirigí Miquel Marti i Pol, del Cine Club de Vic el 13 d’agost de 1966. Diria que hi hagué algun reny.