Segons una definició de diccionari, un tabú és la prohibició de dir, fer o tractar coses o persones a causa de prejudicis o convencions socials o religioses.

És aquesta una de les carac- terístiques de les societats primitives, fortament jerarquitzades. En elles hi havia uns personatges a qui s’atribu- ïen poders divins i, per tant, es consideraven superiors als altres. Eren els reis i els suprems sacerdots, que deien estar en contacte directe amb el déu local, de qui rebien les normes que marcaven la convivència de la societat.

Qui gosava qüestionar la seva autoritat era declarat anatema i eliminat de la comunitat. L’adveniment de l’humanis- me a partir del Renaixement va posar en qüestió l’origen diví de l’autoritat; això va comportar moltes persecucions i càstigs. No va ser fins a finals del segle XVIII, amb la Revolució Francesa, que varen triomfar els principis de llibertat, igualtat i fraternitat. No va ser fàcil, però, a causa de la forta resistència en unes societats fortament classistes. Val la pena recordar que fins al 2004 l’Església catòlica no va reconèixer la validesa dels principis de la Revolució Francesa en la construcció d’un món més just.

Vivim en ple segle XXI en una societat que es diu democràti- ca, però on certs tabús pervi- uen en determinats personat- ges i institucions. No es poden demanar responsabilitats al rei emèrit Joan Carles, tot i haver-hi proves suficients per inculpar-lo d’abús de poder, frau fiscal i apropiació inde- guda de béns. Que el Congrés dels Diputats hagi impedit vuit vegades la creació d’una comissió d’investigació diu força de la qualitat de la democràcia que suportem.

Per un raonament semblant no s’ha investigat ni s’han demanat responsabilitats als militars colpistes que declara- ven que calia matar 26 milions de persones per aconseguir el país que ells volien. També són tabú. Tampoc han tingut cap con- seqüència les manifestacions públiques i atacs personals de caire feixista que s’han anat produint impunement contra persones d’ideologia esquerra- na o immigrants.

No s’investigaran els policies que de manera brutal varen agredir la població civil el dia del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Motiu? No se sap qui va donar l’ordre d’atacar (!). En canvi, es persegueix sense treva i de manera implacable qualsevol persona de qui se sospiti que hagués pres part en l’organització del referèndum. El fet que hi hagi 3.300 persones encausades mentre són condecorats els responsables de la violència ja és ja prou significatiu del grau de democràcia a què estem sotme- sos. A l’acció d’uns tribunals totalment partidistes ara cal afegir-hi la del Tribunal de Comptes, que imposa unes multes astronòmiques de fins a 14 milions d’euros. Qualsevol recurs l’han de resoldre els tribunals i ja hem vist com va actuar el TS durant el judici al Procés. Més que justícia hi vàrem veure venjança, una manifestació de l’odi expressa- da des d’una posició de força contra qui no té altres recur- sos que els de la raó. Finalment, el mateix Congrés dels Diputats ha rebutjat la tramitació d’una Llei d’Am- nistia que podria ser la mostra d’un desig de reparació dels danys soferts. Però no. La Unidad de la Patria és tabú, intocable. La Constitució sembla haver estat redactada en despatxos celestials i, per tant, paraula de Déu. Hi ha coses que no han canviat en 5.000 anys.