Senyores i senyors, al final, com en les pel·lícules de suspens, tot i que aquesta amb ben pocs espectadors pel poc atractiva que era, ses senyories s’han posat d’acord per formar un govern, que se suposa i, això ja és molt suposar, que haurà de governar-nos per als propers quatre anys; cosa que dubto, mirant els antecedents que tenim, i pel fet que aquest és un país ben enamorat de votar, tant si es pot com si no es pot.

Sembla, doncs, que els aires purs i bucòlics de dues masies de l’interior del nostre país van inspirar i fer renèixer la confiança entre els dos homes clau d’Esquerra i de Junts, entre el qui serà president i el qui, lamentablement, encara s’ho ha de mirar des de la distància de la presó. És, però, ben important que aquest país comenci a tenir algú amb ganes d’agafar les regnes del timó enmig d’aquest mar tempestuós en què estem. I és que quan s’ha d’administrar la riquesa, més o menys tothom és bo, però quan s’ha d’administrar la misèria que la covid ha deixat en un país que encara no estava recuperat de l’anterior crisi econòmica i que és sistemàticament espoliat, doncs la cosa ja canvia.

En un altre ordre de coses, els he de confessar, senyores i senyors, que els mosquits, tot i que encara no s’acaben de decidir a anar a totes, sí que m’estan començant a fer la guitza i de fet ja he hagut de fer exercicis d’esgarrapar-me durant els darrers dies, fruit, és clar, de l’efecte posterior a les conegudes picades.

Però bé, com que ja tenim acord de govern, passaré amb més tranquil·litat aquest martiri mosquiter, tot sigui pel suposat bon govern.