L’any 1898 els Estats Units es va convertir en un país imperialista a l’adquirir (el verb té diverses lectures) l’Amèrica espanyola sense pagar cap diner, sinó ran d’una guerra que va propiciar els ianquis posant per excusa l’enfocament del vell creuer Maine a la badia de l’Havana, desastre que provocaren ells mateixos i de què van culpar Espanya buscant el motiu per iniciar una guerra que significaria fer-se l’amo del continent americà (aquesta tàctica l’ha fet servir unes quantes vegades al llarg de la seva curta història). Espanya va perdre miserablement l’imperi americà enfront d’un país que ja tenia vaixells de ferro quan Espanya es por dir que encara anava amb els de fusta.

Els inicis d’aquell imperialisme ja es dibuixava a la ment dels ianquis molt abans amb inicis tímids comprant terres i territoris a diverses nacions europees, ja que el gran país l’havien de fer gran com fos. La primera compra fou feta l’any 1803, l’actual estat de Louisiana, a França, per 15.000.000 de dòlars de l’època.

  El 1819 li compraren a Espanya la península de l’actual Florida, avui estat de Florida, a canvi de cinc milions de dòlars en compensacions.

L’any 1848, després d’haver-li robat a Mèxic els actuals estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Nevada, Texas, Montana i part d’altres al firmar el Tractat de Guadalupe-Hidalgo els Estats Units volgueren maquillar l’espoliació pagant-li a Mèxic una compensació de 15.000.000 milions de dòlars, que de fet era la meitat del que li havien ofert abans de començar la guerra. És d’observar que amb aquesta operació els Estats Units engrandien el seu territori en un 14,49%, mentre que Mèxic en perdia un 119% del seu.

Després, l’any 1867 vingué la compra de l’actual estat d’Alaska, la qual cosa als EUA els serví de pas important per fer-se una gran potència a Àsia i al Pacífic. Les negociacions amb Rússia començaren abans de iniciar-se la guerra civil americana, però se suspengueren momentàniament perquè Rússia volia més diners i els ianquis estaven embrancats eliminant, també per mitjà d’una guerra, del mapa territorial els estats del sud, a qui l’escatainada llibertat que tant pregonen no els serví de res.

  Acabada aquella guerra negociaren novament amb Rússia en un moment en què el gegant europeu anava mancat de diners a l’haver perdut la guerra de Crimea contra la coalició d’Anglaterra-França-Imperi otomà.

  Llavors, considerant que el territori d’Alaska els quedava molt lluny als russos i els beneficis que en treien allí era a través d’una companyia comercial russa-americana, no oferia atractiu, i el tsar va acceptar l’oferta dels Estats Units i els va vendre Alaska per l’atraient xifra de 7,2 milions de dòlars de l’època, que revertint-ho al càlcul actual, equivaldria a uns 11 bilions de dòlars d’avui, fet que indica que la compra va tenir un cost molt més elevat del que aparenta. Gràcies aquesta adquisició el territori dels Estats Units augmentà en 1.518,800 km² més i Alaska es convertí en l’estat 49 després de la II Guerra Mundial.

  Com s’ha dit, l’any 1898, després de robar-li a Espanya pràcticament tot el continent americà sense cap mena d’indemnització, es pot dir que els EUA ja eren una potència colonitzadora. No obstant, pensant en els territoris confiscats li indemnitzaren per l’adquisició de les Filipines en 20 milions de dòlars, per fer-se-la una virtual colònia regida per un govern militar (a Filipines no li donaren la independència fins a l’any 1948).

Amb el seu afany d’engrandir territorialment i políticament la seva àrea d’influència acabà per fer-se seves sense glòria, al no trobar cap defensa de part de Espanya, la majoria d’illes que jalonaven l’oceà pacífic: les Marqueses, les Palau, les Salomó (Guadalcanal), Marianes, Carolines, de noms tan espanyols. Vet ací el final desventurat de l’Imperi espanyol, que iniciat al segle XV acabà pràcticament al XIX; millor dit, encara li quedaven uns empobrits territoris africans que el 1956 cedí als marroquins sense més i el 1969 i 1975, amb vergonya, els donà els territoris d’Ifni i el Sàhara: ara sí, havia arribat el finis Terrae de l’imperi (encara volten avui pels nostres carrers alguns exs i últims combatents de l’imperi colonial).

Seguim amb les compres ianquis: l’any 1917 van comprar les Illes Verges a Dinamarca, situades al grup de les Antilles Menors del mar Carib.1 Quan l’illa de Cuba, quan fou sostreta de l’àrea espanyola la convertiren en una colònia seva com va passar amb les Filipines, fins que entengueren que era millor no tenir colònies pròpiament dites (sortien massa cares) sinó crear països amb la seva bandera, el seu president i la seva democràcia, que ells poguessin maniobrar i maniobren, controlar i controlen al seu antull, especialment a l’hora de gaudir la seva economia.2 Llavors, pel que respecta a Cuba, interessant-los tenir una base al Carib, al donar-los la independència pactaren amb el Martí, aquell “heroi de la independència cubana”, un lloguer anual a perpetuïtat d’una base en un punt estratègic de l’illa; o sigui, Guantánamo; una base que avui és presó de gihadistes.

I atenció!, últimament el bòlit del Trump estava empenyorat a fer negociacions amb Dinamarca per comprar-los l’illa/continent de Groenlàndia)...

 1. Els colons americans després de la independència s’adonaren que tenien davant els seus ulls un ampli continent verge per explotar, tant en riqueses sobre la terra com en el subsol i que només estava poblat per incauts, endarrerits i innocents indis, i que una vegada “apartats” tot seria per a ells. Heus ací l’origen de la riquesa d’aquell país, que per altra banda contrastava amb les de les nacions europees, empobrides per tants segles de guerres escaigudes entre ells.

2. Mostres? La United Fruit Co controlant la fruita de Centreamèrica, La Monsanto (de productes agrícoles a tot el continent americà; l’Office Chérifien des Phosphates SA (OCP) del Sàhara, teòricament marroquina i que gestionen nou companyies importadores de caràcter internacional, més una altra de propietat privada sense especificar-ne la nacionalitat (de la qual és d’imaginar qui és al darrere i qui en traurà més profit). I podríem seguir, però millor aconsellar els lectors de llegir el llibre ‘El desafiament americà’ de Jean J. Servan-Schreiber, per adonar-se per on va la política dels Estats Units durant anys.