Difícilment, el PSC de Pere Navarro podia caure més baix. Allò que va ser presentat com un model pioner d’unes primàries per a les eleccions europees ha acabat fent el ridícul més espantós. Es varen omplir la boca sobre la transparència d’unes eleccions directes i, en canvi, ha estat una mostra de fins on pot arribar un partit per aconseguir vots. Les cues de pakistanesos amb l’euro en una mà i una papereta a l’altra posa el PSC en una situació propera a les «democràcies» tercermundistes.

Segons diuen males llengües, amb vista de la previsible poca participació de la militància, alguns varen decidir acudir als col·lectius d’immigrants del Barri Vell de Barcelona donant-los l’euro i la papereta necessaris per a la votació. Però, quan els mitjans de comunicació els preguntaven què anaven a votar, molts no ho sabien. Es tractava que sortís el candidat «oficial» (tot i no anomenar-se així), fos com fos. I, quan Jordi Martí, un dels candidats, va denunciar la irregularitat, la resposta de la portaveu del partit no podia ser més patètica, presentant el fet com una mostra de la pluralitat del PSC (!). També va arremetre contra Jordi Martí dient que havia presentat la denúncia després de saber que no havia sortit elegit. Finalment, la comissió electoral va haver de reconèixer que hi havia hagut irregularitats en algunes meses, però que això no feia variar el resultat final i, per tant, no calia fer cap investigació. Una mostra exemplar de democràcia i transparència!

Catalunya necessita una esquerra, però creïble i fiable, sense bandades a una banda i altra segons bufin els vents del PSOE. Necessitem una esquerra seriosa, centrada, amb sentit de país i un programa social per fer front als problemes que ens afecten. En canvi, la imatge que en rebem és tota una altra: el plantejament d’una utopia federalista a llarg termini, una dependència total del PSOE (el PSC no deixa de ser el seu escolanet), un programa social inexistent i un fraccionament de lluites internes que el porten directament al naufragi. L’actitud prepotent envers les veus discrepants i l’oposició a la consulta ha fet que centenars de militants abandonessin el partit. La visió actual del PSC és més de fidelitats personals que no pas d’una pluralitat on tothom pot sentir-se còmode encara que sigui des de la discrepància.  

Si Joan Reventós aixequés el cap! Si l’aixequessin Oriol Martorell, Josep Pallach, Alfons Comín i tants d’altres, s’esgarrifarien del punt on s’ha arribat. Ells eren socialistes catalans, amb un projecte social i de país. Tan important era l’un com l’altre. En canvi, ara el PSC no és més que un apèndix del PSOE a Catalunya governat amb mà de ferro i supeditat a una voluntat centralista.

Catalunya necessita un altre partit socialista, es digui com es digui. No importen tant les sigles com el programa. Compten els fets i no les paraules.