altres, els esdeveniments van passant. La mort d’Adolfo Suárez ha estat la notícia. Llums i ombres envolten aquesta personalitat de la Transició espanyola, anomenat artífex de la democràcia. Les llums ja han sortit, les ombres han quedat. Els que visquérem la Transició no se’ns esborra les seves ombres, perquè les patírem, algunes d’elles en fets luctuosos.

Una trobada al maig de 1976, del Partit Carlí a Navarra (Nafarroa), a la muntanya de Montejurra prop d’Estella (Lizarra), amb l’assistència de carlins provinent d’arreu de l’Estat espanyol. S’hi uniren diverses forces de l’oposició antifranquista. Es va convertir en una tragèdia, gràcies a l’acció terrorista perpetrada per grups de l’extrema dreta, amb el suport de l’aparell franquista, fet que propicià 2 morts i 40 ferits. Suárez, en aquell moment, era membre del Govern com a ministre secretari general del Movimiento. I ocupava, de manera interina, la cartera de Governació, per estar Fraga Iribarne fora d’Espanya.

Vitòria 3 de març de 1976, van ser assassinades per la policia 5 persones,  al barri de Zaramaga, quan celebraven una assemblea obrera. Les seves famílies ens recorden que Suárez formava part del Govern encara no democràtic.

El 1977 el Partit Carlí  no fou legalitzat per Suárez. No va permetre que ens presentéssim a les primeres eleccions. La resta de partits que van ser legalitzats ja no es van recordar dels carlins. Tot i haver lluitat plegats contra el franquisme. Les excuses que va donar el Govern van ser moltes i de diferents colors.

L’Amnistia General de 1977, portada a terme pel govern Suárez, va impedir que els agressors fossin jutjats i processats. S’obligava a viure víctimes i botxins. Sabem que la democràcia, les autonomies, les llibertats... no foren mai reconeixements, sinó regals a canvi de silencis.

La Transició postfranquista, mirada des de l’anàlisi històrica dels fets, no de les subjectivitats, subratlla el canvi radical d’uns governants que de la nit al dia van passar de franquistes a demòcrates. Tot i que, durant l’etapa de la Transició, hom podia morir com a conseqüència de tortures, participació a manifestacions, penjant cartells o fent pintades de protesta, per una violència encara institucionalitzada. Se’ns ha volgut donar la idea d’una Transició modèlica. Però la realitat és que va estar edulcorada, i gens pacífica, sí violenta.

En els fets de Montejurra, va caldre esperar 27 anys, amb proves prou contundents,  perquè els assassinats fossin considerats víctimes del terrorisme. I avui a Lizarra (Estella), al museu del carlisme, en ple segle XXI, encara s’escatima aquesta veritat.