Fa unes setmanes vam veure algunes aventures de la llengua catalana al llarg de la història. Des de l’època medieval fins a principis del segle XX. Es tractava d’un repàs a mode de pinzellades, començant per la formació de les llengües romàniques procedents del llatí, que es barregen amb el substrat anterior a cada territori i també amb els adstrats i superstrats de cada una, vam explicar també com el català esdevingué llengua normal d’ús al Regne i més enllà amb la Cancelleria Reial, i la fructífera producció literària, especialment en l’edat d’or de les lletres catalanes. Després van venir girs històrics i la Guerra de Successió, que van portar a una situació política que a cop de decret va fer trontollar, i molt aquell, estat anterior. Però al segle XIX el Romanticisme que volava arreu d’Europa, amb el seu redescobriment de la història, i especialment la medieval, va donar fonaments i consciència als ressorgiments culturals i polítics. I així va ser com amb la Renaixença es va fer un pas endavant crucial per a la llengua i la literatura catalanes. Vam citar el primer poema d’Aribau, però la joia de la corona de la literatura catalana durant la Renaixença era el sublim Jacint Verdaguer. ¿Com s’ho havia fet per escriure en un català tan viu, ric i correcte, precís, evocador i oníric tenint en compte que durant uns segles no hi havia hagut quasi referents de llengua culta en català, i els més propers els havia d’anar a buscar a l’època medieval? (Un altre dia haurem de parlar de Verdaguer, un virtuós de la poesia).

Doncs bé, amb aquest procés de recuperació que inicien els renaixentistes arribem al final del segle XIX. I s’adonen que no tenien una normativa per saber com escriure. Mancava, doncs, una normativa ortogràfica i gramatical. Així, se’n van fer diverses propostes, que van comportar polèmiques, fins que finalment el 1913 arriba la definitiva, la de Pompeu Fabra. Però centrem-nos en aquestes polèmiques. Què defensaven les parts? Com s’havia d’escriure? Doncs bé, teníem tres models:

En primer lloc, els defensors del català que ara es parla. Com gairebé no podia ser d’altra manera, entre els seus partidaris hi havia autors dels aplaudits teatres populars, sàtires, peces còmiques... com Serafí Pitarra, Vidal i Valenciano, Bernat i Baldoví i Eduard Escalante. El problema d’aquesta opció era que optaven perquè la normativa inclogués unes solucions completament castellanitzades en lèxic i ortografia.

En segon lloc, hi havia els defensors academicistes, que pretenien depurar l’idioma basant-se gairebé exclusivament en els textos literaris de segles endarrere. Hi havia qui volia prendre com a model els dels del segles XVI, XVII i XVIII (els partidaris n’eren Antoni de Bofarull i Josep Balari i Jovany). I hi havia qui volia emmirallar-se en la literatura medieval de l’edat d’or, dels segle XIV i XV (els qui ho defensaven eren Josep Tarongí, Tomàs Forteza i Marià Aguiló).

En tercer lloc, una opció que pretenia acostar posicions. Va sorgir entorn de la revista L’Avenç, on van coincidir una sèrie d’intel·lectuals: el seu director, Jaume Massó i Torrens, amb Joaquim Casas-Carbó, Alexandre Cortada i un noi encara jove, que després desenvoluparia un paper fonamental, en Pompeu Fabra. Tots ells van començar una activitat codificadora de la llengua i en van tirar endavant una campanya. Així, van assolir tres objectius: Apropar les dues posicions anteriors, escriure un diccionari normatiu i començar a ordenar i depurar la llengua, tant en lèxic com en gramàtica. Aquesta tercera opció va ser la que va obtenir consens i acceptació al Principat. A les illes Balears va comptar amb unes inicials reticències, per desavinences personals, però que ràpidament es van superar i també va ser plenament acceptada. Quant al País Valencià, va ser una mica més llarg, ja que allí, a més de les dues posicions s’hi sumaven dificultats extra per a la llengua, sobretot pel que fa al secessionisme lingüístic i algunes qüestions d’onomàstica. Així que no va ser fins a l’acceptació de les Normes de Castelló el 1932 que se superaria i quedaria establerta aquesta qüestió.

  Properament seguirem narrant les vicissituds del català al llarg del segle XX.