Don Horaci-Mateu de Cardona i Seu Alta era un noble vingut a menys que residia a Badalona. La seva hisenda anà arrere per un viciet, que d’entrada no és dolent però a la llarga pot arribar a ser fatal. Fem aquest petit prefaci per dir —no per pregonar-ho— que don Horaci era un amant del “tintorro”; que venint-li de la genètica, aquesta fou la culpable d’haver de demanar algun préstec al banc per anar tirant sense deixar l’ampolla.

Don Horaci, al no haver-se inventat encara l’associació d’Alcohòlics Anònims, anà a Barcelona per fer una cura de desintoxicació i allí es trobà amb el seu amic Valentí, que tot i sent originari de Calatayud feia anys que residia a la ciutat, tal com passa amb molts barcelonins emigrats de la vella Espanya. El Sr. Valentí, coneixedor de la feblesa d’Horaci, el va informar que coneixia un metge que vivia a Hita, província de Guadalajara, un veritable guru contra al mal etílic, i li va aconsellar a que es traslladés allí, ja que corria la veu que aquell metge “curava tot” allò relacionat amb l’espirituós, la inebriació i els desinfectants.

Així que sense pensar-s’ho dues vegades —entre altres coses perquè el director del banc li havia dit que cap més crèdit, si no posava seny—, posà la carretera i manta en direcció a Hita.

En arribar-hi va veure que era un poble meravellós, amb menys de cinc-centes habitants però amb tots els avantatges d’una ciutat, al disposar d’hotel i cases rurals, i molt atraient pel fet que estava assentat al voltant d’un pujol encantador situat al bell mig d’una planícia (vegin la fotografia).

En aquells dies, efectivament vivia al poble un afamat doctor alemany que, cansat de la voràgine de l’urbs berlinesa, es va retirar a Hita i allí, a estones perdudes, es dedicava a curar a etílics penedits. El doctor, tot i sent alemany, parlava un castellà impecable.

Horaci, prèvia cita, arribà un dia al matí al consultori. El doctor el supedità a tota mena de proves: anàlisis, auscultacions, inspeccions d’ulls, alè i fins i tot el capbussà en una inquietant màquina que li cobria tota la closca subjectada amb cintes de cuiro.

Acabada la sessió li digué que tornés dos dies més tard, ja que havia d’analitzar el resultat de les proves per fer-li un diagnòstic precís. Als dos dies, com un clau, després d’haver fet una abstinència absoluta del “mam”.

El doctor, coneixent que el grau etílic del pacient era altet, va pensar que no era prudent que el sotmetés de cop i volta a una sequera absoluta, per tant li feu aquestes prescripcions: una dieta vegetal, que caminés mitja hora cada dia i finalment, la del punt que el nostre amic escoltà amb molta atenció:

“Solamente una copa mediana de vino a la hora de comer, sólo los días de la semana que empiezen por d”, o sigui els diumenges.

El nostre amic sortí content de la consulta. Li faltà temps per telefonar l’amic Valentí, de Barcelona per dir-li eufòric: “L’estimat galè m’ha receptat un vaset de vi els dies de la setmana que comencen per d, però ell no sap que jo soc català... Visca!