Cent dies i més, li calen al nou president de Generalitat, el Molt Honorable Pere Aragonès, per veure com desenvolupa el càrrec de confiança. De moment cal felicitar-lo que després de tantes desavinences hi hagi hagut acord. Un acord gens fàcil, perquè són tres els interessats en què es portin a terme els volers d’uns i altres. I si a la vida en general, amb dos hi ha dificultat, amb tres no vegis. Però no es pot cridar el mal temps abans d’hora, seria d’irresponsabilitat fer-ho.

No fa massa que el periodista Antoni Basses ens demanava com voldríem que fos el nostre president de la Generalitat; jo li respondria que governés amb equitat, dignitat, i saviesa. Que hauria de governar per a tots; gens fàcil però necessari, si es vol consolidar. Prioritzant la justícia social, això si, i defensant els interessos de Catalunya, que són els interessos dels catalans.

Caldrà tenir present el diàleg. I, per descomptat, arribar acords amb l’Estat per poder resoldre qüestions bàsiques pel país com el referèndum. Tot plegat, però, sense presses, amb el temps que calgui. Ja que les preses mai han estat bones per res.

Ara els socis no li poden exigir rapidesa perquè podria ser que l’acord, fràgil, es trenqués i al país no li convé trencaments ni desacords; tot al contrari. Ni el propi independentisme pot estar a la corda fluixa. Massa temps que hi ha hagut d’estar.

S’ha de treballar per tal que treguin l’espasa de Dàmocles del 155, perquè amb això sobre el cap es fa difícil parlar. Per allò que es diu “com Déu Mana”, és a dir, sense pressions ni imposicions, com dues persones de seny. Tant el govern de la Generalitat com el de l’Estat.

Estaria molt bé poder parlar des de l’amnistia dels presos i exiliats polítics. No acabo d’entendre quan se’ns diu que aquesta qüestió no es pot concebre perquè trontollaria els pilars de la justícia. Pregunto des de la meva infinita ignorància: com és que no van trontollar aquests pilars el 1977? Quan hi hagué amnistia per tothom, fins i tot pels botxins. Ara em ve a la memòria que, fins i tot, s’amnistià a persones amb delictes de sang. A tall d’exemple com els responsables que van portar a terme els actes terroristes de Montejurra el 1976.

L’oposició haurà de ser constructiva no entorpidora. Tothom tindrà raons per fer-ho factible. El país està cansat d’espectacles innecessaris. Ei!, que necessitem solucions, no dificultats, i sobretot enteses per poder governar bé; objectius per arribar a bon port. De ben segur que tothom hi pot aportar el seu gra de sorra. Necessitem, sobretot, models de respecte i convivència tant per uns com pels altres.

Al mateix temps s’ha de treballar perquè el jovent, que és el nostre futur, tingui oportunitats laborals. Sobretot que puguin sortir de la precarietat en què es troben.

A uns i altres ens convé de viure en l’esperança, la pau, per una bona harmonia i respecte tant amb el nostre president Pere Aragonès com amb els seus propis socis, o com als interlocutors estatals i constitucionalistes . Ja veurem.