Un regal enverinat

No deixa de ser sorpre- nent que ara, precisament ara, el govern d’Espanya sembli disposat a assumir les conseqüències d’un indult dels presos polítics. I és sorprenent que ho hagi fet de sobte, com qui diu sense avisar. Què pot haver passat?
Recordem que fins ara aquest govern no havia fet cap cas dels molts reque- riments que se li havien fet per part d’organismes internacionals. No havien mogut un dit després de les sol·licituds de la Comissió de Drets Humans de l’ONU, d’Amnistia Internacional, de Human Rights Watch... i de personalitats de prestigi que s’han manifestat en el mateix sentit. Tampoc no puc pensar que una decisió com aquesta s’hagi pres per mitigar el dolor personal i familiar dels presos. Què pot haver passat, doncs?
Senzillament, el govern d’Espanya ha començat a veure les orelles del llop. S’adona que van caient una darrere l’altra les pretensions d’una “justícia” (per anomenar-la d’alguna manera) espanyola que cada cop més ensenya les vergonyes i està fent el ridícul a nivell mundial. Mentre els jutges espanyols han tingut la paella pel mànec, han fet el que els ha sortit de l’entrecuix, han manipulat i portat els judicis al seu aire, sense cap garantia d’equanimitat. Al contrari: ha predominat el corporativisme, la protecció dels companys, abrigats sota la negra capa d’unes lleis que han interpretat a la seva manera.
Però quan les decisions ja no depenen d’ells, quan veuen que tot plegat pot ser un bluf que se’ls escapa de control, quan qui té l’última paraula són uns tribunals europeus que els poden fer passar per l’adreçador, han de fer el pos- sible per salvar els mobles. Potser per això i davant la perspectiva d’una desautorit- zació vergonyosa del sistema jurídic espanyol, el govern de Sánchez ha decidit canviar de tàctica. Els ha semblat que la millor manera de fer- ho era alleugerir la situació penal dels presos polítics mitjançant un indult. Una actuació de mínims, ja que plantegen un indult parcial i reversible (!), condicionat al fet que els presos no reincideixin. Mentrestant, el govern es renta la cara davant Europa. No és el mateix que Luxemburg revisi unes penes amb els acusats empresonats o en llibertat, encara que sigui condicionada. D’altra banda, pretenen desautoritzar la veu dels que d’una manera clara i contundent fa anys que reivindiquem la independència. Voldrien treure ferro a un moviment popular i generalitzat i convertir-lo en una minoria radical que prefereix tenir gent a la presó que no pas renunciar a l’auto- determinació. I no és això. Tots volem veure els presos polítics al carrer, és més: els necessitem. Però la seva excarceració no pot ser moneda de canvi perquè renunciem a les nostres justes reivindicacions. No podem caure en la trampa, no podem renunciar a res i la lluita ha de ser tan intensa com sempre fins que assolim l’objectiu final. I aquest no pot ser només alliberar els presos. Cal una amnistia perquè deixi de ser delicte l’exercici del dret a l’autodeterminació. Cal seguir lluitant sense treva per la independència de Ca- talunya, segurament l’única possibilitat que ens queda per continuar existint com a poble. En parlarem.

