Anem de llegenda i parlarem també de les mosques. Un tema recurrent pel temps de l’estiu que se’ns apropa. Fins no fa massa, he escrit temes de caràcter més casolà dins el meu perímetre geogràfic i de la memòria, entre altres. La Covid 19, n’ha estat la causa. El fet d’haver de moure’s en un espai restringit primer domiciliari, després comarcal i per fi comunitari, fa que acabis amb una ment totalment restringida pel senzill compliment d’una norma sanitària de vital importància.

Per marxar del cercle literari on em trobo, he anat a la recerca de recursos cap a terres del Gironès. He trobat en aquest indret una llegenda curiosa, que parla de les mosques i de Sant Narcís, patró de Girona. Diuen que el 1285 les tropes franceses del rei Felip l’Ardit (1270-1285) assetjaven aquesta ciutat murallada i, pel que fos, van aconseguir traspassar el fortificat. A l’església de Sant Feliu (S.IX) van profanar el sepulcre de Sant Narcís, fent-lo malbé. Doncs havien convertit el temple en caserna per a les seves tropes.

Tal fet va comportar que, de dins la sepultura del Sant en comencessin a sortir mosques a mansalva. Unes mosques negres i verinoses que començaren a picar als invasors francesos, deixant de banda als gironins. El resultat fou de 4.000 cavalls i 20.000 soldats francs morts. Aquest fet ─cosa curiosa─, es va anar repetint amb diferents setges sempre protagonitzats pels francesos. El 1653, 1684, 1710 i 1808, aquest últim coincidint amb la guerra del francès, o guerra napoleònica. Es diu que Napoleó n’estava ben amoïnat.

El cronista de l’edat mitjana, Bernat Desclot, fa referència a aquesta gesta, erudita i llegendària, de les mosques de Sant Narcís. Heus aquí un fragment: “Primerament Déu els envià una plaga de mosques, que n’hi havia tantes, que en la resta del món mai no s’havia vist tantes alhora; i eren mosques tan grosses i grans com una gla, i entraven pels narius i ples ses dels cavalls, que no valien mantes ni proteccions de cuir ni cap altra cobertura que els ho pogués impedir, i un cop havien entrat en un dels dits llocs, no hi havia cavall tan fort ni tan poderós que no caigués immediatament mort a terra; així que en aquella host moriren ben bé quatre mil cavalls de peu i vint mil dels altres. Sens dubte, la plaga que Déu va donar al rei faraó d’Egipte no fou major que aquesta.”

Cal tenir present que la veïna França, durant un seguit d’anys, solia envair per diferents raons les fronteres transpirinenques, encara que només fos per un botí. Una situació que tenia més que farts les comarques i ciutats que en patien aquesta intrusió i agressió, com era el cas de la ciutat de Girona. És de suposar que l’odi a les malvestats i profanacions executades pels francesos no podia escapar d’algun càstig o escarment diví, perquè amb els terrenals no hi havia manera que se’n sortissin. Alguna cosa havia de passar...