Aquest mes de juny fa 95 anys que va morir l’insigne Antoni Gaudi. Per aquest motiu l’autor d’aquest article li ha volgut retre homenatge publicant tres articles diferents: a Nova Conca, a El Foradot i a revista digital Veu Jove de la Conca.

  El luctuós esdeveniment s’escaigué a Barcelona el dia 7 de juny de 1926 a les sis de la tarda, quan el nostre Antoni Gaudí i Cornet anava a travessar la Gran Via de les Corts Catalanes entre els carrers Bailén i Girona. Caminava suportat pel seu bastó amb tac de goma, suposadament aniria pensant com millorar algunes de les parts del temple que se li haurien fet dificultoses, quan de cop i volta fou atropellat per un tramvia de la línia 30 que no tingué temps de frenar quan ja el tenia damunt. El terrible impacte li produí un fort cop al cap, i a la vegada li va trencar diverses costelles. Ferit de gravetat, va quedar estès a terra inconscient.

De moment, la gent que passava pel carrer es va quedar estupefacta, però al veure que es tractava d’un home que tenia tota l’aparença de ser un indigent, ja que vestia robes gastades, esfilagarsades, cordades amb agulles imperdibles, calçat amb mitjons descosits i sabatilles desbocades, el conjunt li donava l’aparença de ser un ancià captaire. La gent es mantenia a una prudent distància però sense socórrer-lo. Tan sols dues persones que passaven per allí s’oferien auxiliar-lo: eren Antoni Roig, un funcionari del port, i Antoni Nòria, administratiu. En veure que ells dos no hi podien fer res intentaren parar un taxi, però tres vehicles grocs i negres passaren de llarg temorosos que la sang del ferit els taqués la tapisseria i un quart, ni tan sols es detingué a l’observar que es tractava d’un un cos sagnant. Sort encara que un guàrdia civil de nom Ramón Pérez que passava per allí, en veure el tumult de gent, s’hi apropà i fent-se càrrec del que passava va obligar un cinquè taxi a parar per portar el malferit a l’hospital. L’abnegació d’aquell guàrdia seria de tanta moralitat que fins to ell pujà al taxi per portar-lo al dispensari més proper, a la ronda de Sant Pere número 37.

El llibre de registre del centre deixà constància del preliminar examen realitzat al ferit: “S’aprecia un traumatisme a l’altura de l’orella dreta i commoció general del pacient, que diu dir-se Antoni Gaudí...”. Aquesta manifestació de l’atropellat donà a conèixer que l’arquitecte recobraria la lucidesa durant breus instants, tant com per declarar la seva identitat, atenent que en el moment del succés anava indocumentat. A les seves butxaques no portava res més que un llibre d’Evangelis, un rosari, un mocador i la claueta del seu escriptori. A l’adonar-se els del dispensari de la persona que es tractava ordenaren el seu trasllat immediat a l’Hospital Clínic després d’administrar-li un espasmòdic.

En realitat, fou ingressat a l’Hospital de la Santa Creu, però ja és massa tard, per curar-lo, no hi havia remei. L’endemà fou atès pel capellà de la Sagrada Família, mossèn Gil Parés, bon amic seu que l’administrà l’auxili espiritual, i que va morir tres dies més tard, quan tenia 73 anys.

  Llavors, sabuda la seva mort, la consternació a la ciutat. El dia de l’enterrament el fèretre recorregué gran part del centre urbà. El pesar públic fou multitudinari, la capella ardent visitada per centenars de barcelonins. El tumult que es generà fou tal que els guàrdies urbans contenien amb prou feines les aglomeracions. Les autoritats prohibiren, sense saber-ne massa ben bé el motiu, l’enviament de corones, però aquesta ordre no impedí que les floristes de la Rambla, les venedores de la Boqueria i els veïns del barri llancessin flors al pas de la comitiva que portava el taüt, mentre els comerços tancaren portes i el tràfic urbà hagué d’immobilitzar-se degut les aglomeracions que seguien el duel. L’apreciat arquitecte fou enterrat a la capella del Carme, en el primer nínxol de la cripta del temple de la Sagrada Família, l’única part del temple que ell va veure construïda al costat de la fatxada del Naixement.

  Les cerimònies fúnebres foren oficiades pels més destacats membres del clergat barceloní. Les mostres de condolença arribaren a milers: es reberen telegrames de condolença del rei Alfons XIII, dels bisbes de Mallorca i Àvila així com de l’abat de Montserrat, que concedí indulgències a tots aquells que realitzessin algun acte de pietat en la seva memòria.

  El majestuós enterrament dona testimoniatge del prestigi que l’arquitecte adquirí a tot el món. En aquells dies Gaudí ja era un personatge popularíssim i molt admirat, tant des de les altes esferes com de del poble ras, ja que fou un home que malgrat la seva aparença seriosa i poc amant de la garla aconseguí guanyar-se el respecte i afecte no tan sols dels seus conciutadans sinó també de forans.

La seva obra mestra, la Sagrada Família, anomenada “la catedral dels pobres”, per la seva condició d’obra expiatòria i per aixecar-se per mitjà d’almoines, tan sols la veié iniciada. Ell demanà almoines per finançar-ne la construcció, i va arribar fins i tot a dormir en múltiples ocasions en un petit cubicle dins del mateix recinte.

A la seva mort, la seva construcció ha quedat en mans d’arquitectes coneguts i artistes, dels que s’haurà de valorar si la continuació és la que havia de ser.

  Antoni Gaudí, arquitecte universal, va plasmar a la Sagrada Família els seus ideals morals. Va morir i viure com un pobre, fet que se li ha valorat com a condició de la santedat, vistos els motius que li atorgarien els objectes religiosos que se li trobaren al morir, la inspiració divinament cristiana de la seva obra, l’atenció que mereixé del clergat de l’època i fins i tot la fotografia que se li coneix assistint a la processó del Corpus Christi.

Antoni Gaudí ha passat a la història com una de les pedres angulars del modernisme, genuí i gran mestre de l’arquitectura contemporània. En canvi, a la seva làpida hi consta tan sols aquesta modesta inscripció: “Antoni Gaudí i Cornet (A.C.S.)” [al Cel sia].