Fou el 1854 quan la ciutat de Barcelona va poder iniciar l’enderroc de les seves muralles que la constrenyien i no la deixaven créixer. Una necessitat anhelada de temps pels barcelonins, que feia tretze anys que s’esperava, arran d’un projecte que havia presentat en Pere Felip, metge i higienista, vers l’any 1841 amb allò de “Abajo las murallas”, però que no s’havia pogut portar a terme per l’oposició dels militars.

La ciutat feia temps que necessitava un canvi imminent. No es podia aguantar més la sobreocupació del sol. Les infraestructures eren velles i deficitàries. La insalubritat que persistia era font de malalties i infeccions. Calien nous espais per a sol industrial per obrir-la a la modernitat dels nous temps que s’apropaven.

El 1859 s’aprovà el pla urbanístic d’Ildefons Cerdà. El pla Cerdà no tan sols va fer desaparèixer el desmantellament de les muralles defensives, sinó que també va malmetre —sense tenir-ne consciència— un extraordinari sistema de protecció de riuades, gràcies a la posició de les muralles medievals que actuaven en forma de dic.

El 15 de setembre de 1862, se’n va veure el resultat. Una pluja descomunal de 200 litres per metre quadrat inundà la ciutat. Doncs la riera Malla, que provenia de la serra de Collserola, passant per Sant Gervasi i Gràcia, arribà fins a les Rambles en direcció cap al mar, es desbordà i al no haver-hi la muralla medieval, penetrà per carrers i places de la ciutat. Sense muralles la ciutat va quedar desprotegida de les inclemències del temps i, en plena transformació urbanística, encara s’agreujaria més la tragèdia.

El Diari de Barcelona, que fou testimoni de primera fila, n’escriuria una llarga crònica de la tragèdia. Un fragment prou significatiu ens dóna una idea d’aquells fets: “La catastrofe que el agua ocasionó ayer en Barcelona no tiene ejemplo en los anales de la Ciudad Condal. Las perdidas materiales, según nos ha manifestado una persona competente, se calcula en unos siete millones de reales y los sustos...”.

Hans Christian Andersen (1805-1875), escriptor danès que recorria el país i en el moment de la pluja diluviana es trobava a Barcelona, entre altres dades manifestava: “Mai havia jo comprovat la magnitud del poder de les aigües. Era espantós! Avançaven ja per sobre de l’estrada del passeig: la gent fugia, clamava, cridava”. Es parlava de mil morts.

Arran d’aquests lamentables successos, els ajuntaments de la ciutat crearen sistemes de desguàs d’aigües en molts barris, que fins aleshores havien estat insuficients. I, en el projecte Cerdà, es van ampliar les conduccions i canalitzacions, tot i que anys posteriors les possibilitats d’inundació continuaren existint.

Avui al subsòl de la ciutat, en cas d’inundació, hi ha uns gegantins dipòsits per aigües pluvials amb el consegüent clavegueram. Aquesta infraestructura gestiona, des de la millora, la possibilitat de pluges extremadament fortes que hi puguin haver per tal d’evitar els aiguats.