A l’entorn de l’indult als presos polítics aquests dies em ballen pel cap algunes reflexions que vull exposar aquí, dedicades al 50% a jutges i polítics.

D’entrada, sembla que ara hàgim d’estar agraïts als botxins perquè diuen que afluixaran la cadena que ens està castigant des de quatre anys ençà. És increïble que demanin penediment. Penediment de què? D’haver posat urnes? D’haver rebut garrotades sense compassió? De pensar de manera diferent? Fins ara, aquesta mena de rentat de cervell només l’associava als gulags soviètics. I si no és això, ¿algun d’aquests jutges, torturadors inquisitorials, em pot explicar en què consisteix aquest penediment? ¿Algú em pot explicar el concepte de “violència sense violència” que s’han empescat per fonamentar l’acusació de sedició? Si fossin imparcials indagarien el sentit de l’“¡a por ellos!”i els múltiples casos de “violència amb violència”, exercida per una policia rabiosa contra una multitud pacífica que aixecava les mans en senyal de pau.

  És evident que el significat de les paraules té un valor relatiu, sobretot quan es parteix d’un pressupòsit previ que ha de prevaler per damunt de qualsevol altra consideració. He tingut la paciència de llegir les 24 pàgines de l’informe del Consell d’Europa sobre la justícia a Turquia i Espanya. Us puc jurar que és demolidor per a ambdós governs. I si algú vol fer veure —com ha fet el Ministeri d’Exteriors— que és favorable al govern d’Espanya només pot ser degut a dos motius: ignorància o mala fe. I no crec en la ignorància de la ministra. Esclar que també han acceptat que l’apologia del franquisme sigui considerada “llibertat d’expressió”. Deu ser la mateixa llibertat que han aplicat a Valtònyc o a Pablo Hasél...

  Però tampoc no cal atribuir el desastre de la política catalana exclusivament als adversaris de la Meseta. També en els nostres polítics ha faltat decisió i visió de futur. Ens varen vendre que teníem la república a tocar, que Catalunya seria el nou estat d’Europa... I quan han anat mal dades, quan la fera ferotge els ha rostit a tots amb les flames d’un odi sense pal·liatius, en comptes de fer-hi front, s’han arronsat, contradient les mateixes promeses que havien fet abans.

Ja sé que el risc era gran, però si es volia proclamar la república contra la poderosa força de l’Estat, calia estar disposat a arribar a les últimes conseqüències. ¿Què hauria passat si s’hagués demanat a tothom que l’endemà sortís al carrer en suport a la república? Calia començar a actuar com a estat independent. Soc el primer a lamentar l’empresonament i la injusta condemna dels líders que promogueren aquella no-nata república catalana. Però també soc el primer a lamentar que ara es demanin les engrunes d’un indult sota mínims. Entenc que a la presó no s’hi està bé, però, sincerament, passar de dir que es podien posar l’indult on els cabés a abaixar-se els pantalons en unes circumstàncies de persecució com les actuals, no és coherent. Tirar aigua freda en un got calent no fa augmentar-ne la temperatura. Per això estem freds. L’indult com està plantejat és una burla: és reversible, condicional i limitat a nou persones; deixa fora els exiliats i els 3.000 empaperats per haver participat en l’organització.

Per a mi és insultant sentir dir que aquell referèndum estava plantejat per obligar el govern de Madrid a negociar. No és això el que ens varen vendre. No va ser per això que vàrem sortir al carrer. No és estrany, doncs, que siguem molts els que ens sentim estafats. No volem herois ni traïdors.