Món rural, Mots que es perden; es un llibre de l’escriptor i lingüista Josep Espunyes i Esteve , nascut el 2 de gener de 1942 a Peramola (Alt Urgell), que fou editat en una segona edició el 2019. Que sens presenta com el defensor de la llengua catalana, a favor de la preservació del lèxic d’una cultura popular, que amb el temps pels canvis de costums de la societat rural s’ha anat perdent, i que molta d’ella ja no tornarà.

Aquest estudiós incansable, amant tant de la terra com de la llengua i de les seves tradicions, ha pretès amb aquest treball i la resta que té publicada, per tal que la societat prengui consciència, de que no es pot perdre la llengua sota cap concepte. El pròleg esdevé una mostra clara d’aquesta intencionalitat. És una convidada amb tota regla per aquells que tenen interès per la llengua, i a l’hora volen la seva continuïtat viva i correcte.
L’autor blasmava en la revista Llengua Nacional que contribueix a la normalització del català en un article el 2010 en el n. 71, assenyalava sota el títol “ La castellanització del català” deia així: “ i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera de la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament” . A banda de constatar els insidiosos quaranta anys de franquisme, que feren que les noves generacions: “ pensen en castellà el català que parlen” . Espunyes es queixava, en esmentat article que els catalans no podien dir: “ hàgim fet mans i mànigues a favor de parlar —i escriure— un català mínimament correcte i net, sempre sota excusa, de mal pagador” de, “ a mi no me l’han ensenyat” . I que quan s’ha pogut ensenyar, de voluntat per a polir-lo tampoc no n’hi hagut pas gaire.

Altre factor que el nostre autor li preocupa de manera sobirana, sobretot pel que fa el català els mitjans de comunicació audiovisuals que haurien hagut de divulgar un català ben correcte: “ ens el fan arribar fortament embastardit” .

La terminologia que es presenta en aquest recull, es la que el propi autor va poder sentir a la part baixa de l’Alt Urgell a mitjans del segle XX. Sobresurten els noms de pobles i indrets Castell-Llebre, Cortiuda, Nuncarga, Peramola, Tragó, Oliana, la Clua, Aguilar de Basella i Bassella (aquest última població ofegada per les aigües de l’embassament de Rialp).
Esmentada obra; Mots rurals, Mots que es perden, alguns del mots recollits per Espunyes, que es troben assenyalats amb un asterisc, no han estat aplegats en cap de les obres magnes de la lexicografia moderna contemporània, com el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, i la Gran Enciclopèdia Catalana.

Heus aquí una mínima mostra, ometen alguns exemples, només per donar-ne una idea:

Abardonar-se. (verb pronominal) Barallar-se violentament.

Boïga. (femení) Tros de terrenys guanyat al bosc.

Carquí. (masculí) Patina de brutícia que cap dels anys es va posant.

Descucar. (verb transitiu) Descobrir quelcom amagat.

Engardinar-se. (verb pronom) Empitjorar-se una part del cos danyada.

Feixona. (femení) Forca de tres pues que serveix per pescar.

Galdiny. (masculí) Esgarip, xiscle,crit.

Lletigot. (masculí) Placenta.

Malló. (masculí) La flor de l’oliver.

Nyafrada. (femení) Ferida produïda per un agent exterior morbós.

Palandari. (adjectiu masculí) Home que no acaba de fer les coses prou bé.

Rinxa. (femení) Estella petita de fusta que es clava a la carn.

Sagrada. (femení) Avinguda d’aigua del riu Segre.

Tatullejar. (verb transitiu) Encantar-se, entretenir-se.

Virolla. (femení) Diner.

Xafonar. (verb transitiu)Trepitjar la terra.

Zicziguejar. (Verb intransitiu) Cantar la cigala.