L’aloe vera, també coneguda amb el nom d’atzavara vera (nom científic, Aloe vera burm) és una planta de la família de les liliàcies.

És originària de l’illa de Socotra, situada al nord-est d’Àfrica, entre Somàlia i el Iemen, i actualment té una àmplia acceptació a nivell mundial a causa de la seva utilització com a planta medicinal. Es cultiva a Texas, Hawaii, Mèxic, la Dominicana, Haití, Cuba i a països del sud d’Europa de climes secs. A Espanya es dona sobretot a les illes Canàries i també en menor proporció a les Balears.

El nom té diferents orígens. Diuen que ve del grec alóe i de l’àrab alloeh o de l’hebreu halal, i en tots els casos significa “substància amarga i brillant”; la paraula vera prové del llatí i significa “veritat”.

Referent al cultiu, l’àloe vera té dos enemics naturals: l’excés d’aigua i les temperatures inferiors a 15 °C, atès que li agrada més aviat el clima sec. Tot i així, requereix molta llum, encara que és preferible que no hi sigui exposada de forma directa. El terreny ha de ser sorrenc, però també creix òptimament en terres volcàniques, com és el cas de les illes Canàries. També en terres calcàries, pobres. El que sí que és molt important és que el terreny tingui un bon drenatge i sigui lleugerament àcid. Es recomanable regar-la amb poca aigua, la qual cosa permet dues collites anuals.

És tracta d’una planta que pot assolir fins a 13 metres d’alçada. És hermafrodita i de vegades forma colònies grans. Les fulles, amples i carnoses, es caracteritzen per ser grans (entre 30 i 60 cm de llarg per 7 i 8 cm de bloc) i són color verd grisós (ocasionalment tacades) i amb espines de tons clars. Les seves flors són abundants, petites, tubulars, d’una tonalitat vermella a groga. L’olor que emana és característicament forta, mentre que el sabor és amarg i desagradable. De les fulles bàsicament s’obtenen dos elements:

El gel: correspon a la porció mucilaginosa situada al centre de les fulles. Les plantes més exposades al sol fabriquen menys polpa i més làtex. De la polpa s’extreu un gel brillant i amarg, que s’obté de la part interna de les fulles.

Sèver o làtex: el suc quallat (part coagulada de la seva llet) resulta de la incisió de les fulles, i és d’un sòlid cristal·lí de color marronós i molt amarg, anomenat sèver (del grec: “suc amarg”). En general, s’obté deixant fluir el líquid que surt de les fulles tallades transversalment per dipositar-lo en un recipient barrejat amb polpa.

Per prevenir la pèrdua de làtex, les fulles han de ser tallades per la base, a prop de la tija. S’ha de tenir en compte que la fulla que es talla no torna a créixer.

Ús medicinal
Les propietats de l’àloe vera han estat estudiades en diferents institucions i universitats. El seu ús medicinal:

–Nutritiu inhibidor del dolor antiinflamatori, cicatritzant, bactericida i digestiu,  depurador, regenerador cel·lular, antibiòtic, antisèptic, coagulant, antiviral, laxant, purgant, descongestiu, broncodilatador de les vies respiratòries i regeneradors de la pell inflamada.

Usos cosmètics

Té una infinitat d’aplicacions en cosmètica: cremes hidratants, cremes antiarrugues, regeneradores, sèrum natural, xampú de banys, olis per a massatges, sabons naturals, cremes solars, etc.

Infusions i formes d’utilització de l’àloe vera
No s’aconsella gaire per les dificultats d’elaborar la infusió per ser consumida adequadament. Per tant, cal acudir a les bossetes de la farmàcia i seguir les seves instruccions.

En oncologia experimental, estudis realitzats amb extracte de la polpa d’àloe han demostrat un efecte bo per al fetge, ronyó i pulmons.

Pel que fa als ulls, l’aplicació de gels d’àloe pot beneficiar l’extrema sequedat ocular, però ull viu, també pot ser responsable de provocar lesions a la còrnia.