Fa unes setmanes parlàvem de la importància que va tenir la Renaixença catalana, en el context del Romanticisme europeu, en el revifament de la llengua, però també en el del redescobriment de la història, i la narració dels mites fundacionals.

  Un mite és molt més que un simple conte, una història fictícia o un seguit d’aventures d’herois o humans que ens expliquen esdeveniments o fenòmens de la naturalesa o de les emocions. Estic pensant en el mite d’Amor i Psique sobre l’amor, que es troba en el llibre de L’ase d’or d’Apuleu, penso en la mitologia clàssica, en Apol·lo i Dafne, en la Ilíada i l’Odissea, però també en llegendes africanes, asiàtiques, americanes, sobre el món i la vida. D’una banda tenim aquests relats, i de l’altra trobem els mites i les llegendes èpiques posteriors. A l’edat mitjana podem llegir, per exemple, La chanson de Roland en la tradició francesa, o en el Romanticisme un exemple en serien les sagues llegendàries com l’òpera de Wagner Der Ring des Nibelungen (L’anell dels Nibelungs) en la tradició germànica.

  En el Romanticisme europeu, i per tant també en la nostra Renaixença, es valoren, es creen i es difonen especialment uns mites històrics i nacionals que realcen la simbologia i afegeixen qualitat narrativa i èpica als territoris nacionals. A tots els països els serveixen els mites per entendre’s, per reflectir-s’hi, són la literatura de la història del propi país. I governs i polítiques es valen dels mites per apel·lar al sentiment comú, als referents col·lectius, a l’imaginari nacional. Són, diguem-ne, una altra definició, lírica, del que som.

  Nosaltres tenim el nostre propi Robin Hood, en Serrallonga, les nostres pròpies Joanes d’Arc, salvant les distàncies, en Joan Moragues, en Joan Batista Basset o en Rafael de Casanova. En Jacint Verdaguer va deixar-nos uns tresors mítics esplèndids, coronats pel Canigó. En Joan Maragall, en Josep Maria de Sagarra i tants d’altres escriptors catalans van oferir-nos versions del comte Arnau, i com aquests tants d’altres mites nacionals catalans que podríem trobar.

  Jacint Verdaguer, dèiem, va escriure el magnífic Canigó, publicat el 1885, una relació d’històries, llegendes, natura i geografia dels Pirineus en general i d’aquesta muntanya de la Catalunya Nord, en particular. Més de quatre mil versos repartits en dotze cants i un epíleg. L’acció del poema transcorre al segle XI, i s’hi explica l’origen de la nació catalana a l’època carolíngia. Per sintetitzar-ho d’una manera molt resumida, direm que hi trobem Gentil, fill del comte Tallaferro i nebot del comte Guifré, a qui se li ha encarregat defensar el castell de Rià. El jove, però, decideix a la nit pujar la muntanya, pensant que abans del matí ja haurà tornat. Al cim es troba amb la fada Flordeneu, que és la reina de les fades, i que l’encisa amb un encanteri, apareixent-se-li com si fos Griselda, la seva estimada.

Flordeneu li ensenya els palaus de les fades, a la muntanya, i se l’enduu volant en un preciós viatge amb carrossa aèria per damunt de la serralada pirinenca i fins a l’Aneto, descrit per Verdaguer esplèndidament. Després del retorn i la lírica preparació del nuviatge, comença la part tràgica, ja que Guifré creu que Gentil ha “desertat”, perquè no ha tornat a l’alba. Els comtes surten victoriosos de les batalles, però Guifré s’ha carregat Gentil.

Per posar pau entre Guifré i Tallaferro, entra en joc l’abat Oliba, el tercer germà, i exigeix a Guifré construir un monestir per expiar la seva culpa. Finalment, al cim del Canigó es profetitza la Catalunya gran, que Jaume I construirà.

Per finalitzar, vegem-ne un breu fragment, on Verdaguer descriu la muntanya tot comparant-la amb una flor, on les fades serien les abelles d’una magnòlia, etc.:

  “Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada, per abelles té fades que la volten, per papallons los cisnes i les àligues. Formen son calze escarides serres que plateja l’hivern i l’estiu daura, grandiós veire on beu olors l’estrella, los aires rellentor, los núvols aigua. Les boscúries de pins són sos barbissos, los Estanyols ses gotes de rosada, i és son pistil aqueix palau aurífic, somni d’aloja que del cel davalla.” (del Cant II, de Flordeneu)