L’efecte paparra ha anat de baixa pel sol fet que les persones es netegen més, també cuiden millor les mascotes utilitzant desparasitants, vacunes, i els animals de granja i els èquids són cuidats via veterinari i els herbassars dels camps fumigats via sulfatadora; entre tot ha fet que en baixés la incidència.

  Les paparres són àcars que ataquen mamífers, aus i rèptils —tant salvatges com domèstics—, i com és sabut, també les persones. Són hematòfagues, és a dir, necessiten xuclar sang de la persona o animal per alimentar-se. Es classifiquen en dos grups: les toves i les dures. Les que poden afectar més les mascotes i l’ésser humà són les dures. Corporalment poden ser tan petites com caps d’agulla i grans com mongetes. Prefereixen les temperatures càlides i la humitat, motiu pel qual estan més actives des de la primavera fins a la tardor, sobretot a l’estiu.

Una paparra pot posar-se i desenvolupar-se sobre un mateix hoste o diversos, per tant poden atacar i transmetre malalties.

Viuen arreu del món. Es troben principalment on abunda la vegetació seca i on habiten animals silvestres, tant en entorns rurals com boscos. També es poden trobar en zones cobertes d’herba, en espais urbans on habiten animals domèstics.

Cal protegir-se de les paparres quan es fan activitats a l’aire lliure, si heu de sortir al camps o a les zones de les ciutats on habiten animals.

Abans de sortir de casa per anar al bosc
Vestiu-vos amb màniga llarga i pantalons llargs, preferiblement de color clar (serà més fàcil comprovar si s’ha posat alguna paparra damunt).

Cal portar botes tancades i mitjons (procurant que cobreixin la part inferior dels pantalons). Eviteu les sandàlies o sabates.

Si opteu per utilitzar un repel·lent, llegiu atentament les instruccions, eviteu el contacte directe a les mans i mucoses, i no l’apliqueu sobre ferides. Eviteu l’aplicació de repel·lents en infants menors de dos anys. En cas de dubte, consulteu el vostre pediatre. Si sortiu amb la vostra mascota, és convenient que li apliqueu un antiparasitari extern. En el cas, consulteu les instruccions del producte o amb el veterinari.

Trobant-se a la natura
Sempre que sigui possible, camineu pel mig dels camins.

Eviteu el contacte amb zones amb vegetació espessa, d’herba alta i sobretot la de fullaraca.

Quan torneu a casa
Examineu-vos acuradament tot el cos per detectar si us ha picat alguna paparra. La dutxa és un bon moment. Si cal, utilitzeu mirall per a la inspecció.

 No oblideu de revisar als infants; reviseu amb cura les vostres mascotes. Reviseu també l’equipament que hàgiu dut durant la jornada (motxilles, jaquetes, etc.), i renteu la roba usada amb aigua calenta, ja que amb aigua freda o tèbia no n’hi ha prou per matar-les.

Què cal fer quan una paparra s’adhereix a una persona  (o a un animal)

En el cas que una paparra s’adhereixi a una persona (o a un animal) necessita algunes hores per transmetre l’agent infecciós, per això és molt important treure-la tan aviat com es detecti. Tot i que actualment hi ha descrites moltes malalties transmeses per aquests àcars, la majoria de paparres no són portadores d’organismes patògens. Si us ha picat és preferible que l’extregui un professional sanitari.

Si ho feu vosaltres mateixos, eviteu els remeis tradicionals com l’aplicació d’oli, alcohol, petroli o calor.

S’han de fer servir unes pinces romes i punta fina i estirar sense forçar (tal como indica el gràfic). Renteu-vos bé les mans i eviteu gratar-vos la zona de la ferida.

Procureu no aixafar-la. Embolcalleu la paparra amb paper higiènic i llenceu-la al vàter.

Netegeu-vos bé la ferida amb aigua i sabó, i apliqueu-vos un antisèptic (iode, alcohol).

Si en el decurs d’un mes després de la picada aparegués febre, erupció a la pell o algun altre malestar, cal adreçar-se al centre de salut més proper i explicar que us va picar una paparra.