Senyores i senyors, a mesura que avancen els anys, cada cop enyoro més velles coses, vells funcionaments… No sé què volen que els digui, potser m’estic fent vell, ja que gran, almenys al DNI, ja ho soc, i les persones que m’envolten també s’han fet grans a ritme compassat del pas inexorable del temps.

Doncs bé, senyores i senyors, una de les coses que més enyoro són els bancs d’abans. I és que avui dia els bancs ja no volen saber la cara que tenen els seus clients, si tenen fills, i ni molt menys si aquests han fet la comunió, el bateig o ja van a la universitat. Abans, a cada cantonada hi havia una entitat bancària on normalment, hi havia l’Antonio, el Pep o la Maria, amb qui podies només anar a fer-la petar amb l’excusa de treure o ingressar uns dinerons, i aquest treballador de la banca, que ja sabia que es jubilaria al seu lloc de treball, doncs s’interessava per tu i la teva família.

Eren temps en què els bancs no eren la principal botiga de televisors, i podies ben bé saludar el director de l’entitat com qui saluda la fornera del barri. A més a més, quan arribava Nadal, sempre queia un bonic calendari, o un llibre per Sant Jordi, que de vegades eren els únics llibres que hi havia a les cases, o en qualsevol moment et podia caure un bolígraf corporatiu o algun caramel·let. Ara, l’únic que et cau són les actualitzacions de l’aplicació bancària del mòbil, que és on volen que vostès, senyores i senyors, es relacionem amb ells; no ens volen conèixer en persona perquè tanquen oficines i deixen la gent gran dels pobles desemparats ni sense un miserable caixer. Llàstima que pel mòbil no reguen calés.