Seria molt inhumà no alegrar-se que unes persones que mai havien d’haver entrat a la presó hagin recuperat la llibertat. Però tampoc podem combregar amb rodes de molí. Els indults no han sigut “mesures de gràcia” com ens els han presentat; tampoc són fruit d’una “magnanimitat” com si una mà bondadosa hagués tocat el cor dels qui tenien la possibilitat d’acabar amb tant de sofriment inútil. Tinguem-ho clar: els indults s’han concedit només per la pressió de les institucions internacionals, quan l’estat espanyol ja no podia fer front a l’escàndol que representava mantenir a la presó unes persones que no havien comès cap delicte.

  Per això els indults han sigut només de mínims. Simplement, s’ha suspès la pena de presó, i encara amb uns condicionants incomprensibles en qualsevol estat democràtic: es manté íntegra la inhabilitació per ocupar càrrecs públics, i es pot anul·lar si es considera que algun dels acusats comet un delicte greu. (Ningú explicita, però, com s’estableix la gravetat d’una actuació...).

D’altra banda, la tan reclamada taula de diàleg és, ara com ara, una entelèquia. Un engany. Per dialogar i arribar a algun acord s’ha de fer sobre la base d’una igualtat incondicional. I en el cas de Catalunya, no hi pot haver diàleg autèntic si d’entrada ja es posa el veto a les qüestions de fons, aquelles que més interessen al país, com són el reconeixement dels seus drets i l’exercici de les seves llibertats. Poc es pot esperar d’unes converses que d’entrada ja tenen la negativa a tractar temes com l’amnistia i l’autodeterminació.

Tampoc no cal estranyar-se’n, però. El PSOE, que ara es vanta de voler iniciar un nou tarannà de concòrdia, proclama al mateix temps que no pensa fer res en relació amb l’altra gran vergonya, com és el Tribunal de Comptes, un organisme que fa esgarrifar només de veure qui són els seus components i el seu sistema de funcionament. És aberrant que els encausats no sàpiguen de què se’ls acusa i se n’assabentin per la premsa; és una perversió donar només tres hores als advocats perquè llegeixin un informe de 504 pàgines i deixar 10 minuts per presentar les al·legacions. És evident que es tracta d’un organisme fora de control, que pot condemnar sense judici i que es mou per motius de venjança. Deuen creure que la manera d’acabar amb l’independentisme és arruïnar els seus caps visibles imposant-los unes fiances impossibles d’assolir i privant-los, si no ho fan, del seu patrimoni personal.

  M’estranya que davant d’aquest cúmul de despropòsits no hi hagi una reacció clara i contundent dels partits afectats i de les entitats ciutadanes. La mobilització de la ciutadania és, al meu entendre, l’únic recurs per mostrar al món la voluntat d’aquest poble tan maltractat. Sembla que ens deixem conduir com xais a l’escorxador. No ens podem deixar enganyar perquè el que té la xurriaca a les mans ens ensenyi una pastanaga; pot fer anar una o altra segons li convingui. Serem rucs si pensem que encara hem de donar les gràcies per la pastanaga i suplicar que no ens peguin amb el fuet. Si ens queda una mica de dignitat, hauríem de sortir a defensar-la sempre i a tot arreu.