Fa unes quantes edicions del Nova Conca que parlàvem de com es va crear el català, des de l’Edat Mitjana fins a principis del segle XX. I dèiem que en un proper número continuaríem endinsant-nos en el segle XX.

Per normalitzar una llengua cal també normativitzar-la, i aquesta era la tasca imprescindible a què aspiraven els estudis, els debats i les polèmiques del tombant de segle (XIX-XX). Pompeu Fabra, en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans, va encapçalar aquell necessari procés de codificació, regalant a la llengua les Normes ortogràfiques, el 1913; la Gramàtica catalana, el 1918, i el Diccionari general de la llengua catalana, el 1932. Entre d’altres rellevants i minucioses obres i acurats estudis.

  A la ingent tasca fabriana s’hi afegeix l’obra de Francesc de Borja Moll, menorquí, i també el treball incansable de Manuel Sanchis Guarner, valencià. El primer, Borja Moll, va continuar la tasca iniciada pel mallorquí Alcover de crear un diccionari que, per dir-ho ràpid, no fos pròpiament de llengua normativa, sinó que descrigués totes les paraules catalanes que existeixen a la llengua, fossin o no acceptades en la normativa. Teòricament, aquesta obra s’havia d’anomenar Diccionari de la llengua catalana, però a última hora Alcover va canviar-li el nom per Diccionari català-valencià-balear (DCVB). Més per una qüestió personal que per una necessitat real d’afegir les tres designacions. Doncs bé, Borja Moll es va dedicar sobretot a confeccionar aquests enormes volums, dels quals el 1927 ja van començar a publicar-se les primeres pàgines de la lletra A.

Per part seva, el valencià Sanchis Guarner tenia com a objectiu de vida treballar incessantment perquè la llengua, però també la cultura, la història i l’economia dels territoris de parla catalana fossin respectats i reconeguts. En definitiva, volia incrementar la conscienciació catalana, a través dels seus estudis tant acadèmics com de divulgació. Va ser historiador de la llengua, amb diversos llibres d’anàlisi; en citarem dos, segurament els més coneguts: La llengua dels valencians (1933) i Aproximació a la història de la llengua catalana (1980). També fou dialectòleg, ja que va col·laborar en la part catalana de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), on va coincidir amb Borja Moll, per cert, amb qui van compartir viatges de feina pels territoris de llengua catalana, per tal d’elaborar-lo.

També trobem el Sanchis Guarner gramàtic, amb la Gramàtica valenciana (1951); l’historiador i crític literari, amb obres com La llengua d’Ausiàs March, El cant de la Sibil·la, Els inicis del teatre valencià modern, o La Renaixença al País Valencià. I és que essencialment, Sanchis Guarner era també un investigador de la cultura popular, un folklorista: coneixeu Les barraques valencianes? Semblants a les del delta de l’Ebre. O bé, sabeu quin és el nom dels vents? Els trobareu a Els vents segons la cultura popular. Aquest volum podria establir un bon diàleg amb les obres homònimes d’Albert Manent, sobre els noms de núvols i vents a diverses comarques principatines.

En el marc general, al llarg del segle XX, la lingüística descriptiva creix enfront de la lingüística històrica del segle XIX. Des de Saussure i el distribucionalisme (la llengua és forma i no substància) i Noam Chomsky i el generativisme (en la descripció d’una llengua presentem allò implícit en la competència d’un parlant nadiu).

En el cas del català, hem vist que Borja Moll, a les Illes; Sanchis Guarner, al País Valencià, i també ho farà Badia i Margarit, en el cas de Catalunya, continuen durant el franquisme l’adaptació de l’obra normativitzadora de Fabra. I en el cas de presentar-se algun problema lingüístic imponderable consultarem la llengua literària medieval.

  Així, amb aquests gramàtics i d’altres com Enric Valor, Joan Solà, Josep Ruaix, Joaquim Rafel, Maria Josep Cuenca, Gemma Rigau, Pere Verdaguer (Catalunya Nord), Joan Pais (l’Alguer), Artur Quintana (la Franja), i tants d’altres noms destacats d’aquesta segona meitat del segle XX i fins a l’actualitat podríem compondre el conjunt de gramàtics i lingüistes que treballen per dotar la llengua de l’estructura i l’anàlisi científica i divulgativa que té qualsevol altra llengua normal.