“Els Bancs ens foten els calés”, “no feu res per acontentar els clients”, eren les frases preferides que l’Eudald Carbonell dirigia sarcàsticament al seu amic August Prident, director de sucursal bancària del barri on vivien els dos. A més, l’hi espetegava cada vegada que arribava al banc a fer alguna operació, fet que es repetia pràcticament dia per altre.

En certa ocasió la direcció del banc va posar en marxa una tongada de bolígrafs destinada a l’apaivagament dels clients. Els bolígrafs no eren gran cosa, una mena de cilindrets de colors, primets, de tinta negra o blava i a una banda de la part cilíndrica la raó social del banc en lletra petita. El primer dia que els posaren en circulació, Prident, cansat de sentir la mateixa cantarella, esperava l’Eudald per fer-lo callar d’una vegada: “Mira, per què no diguis que no tenim cap atenció als bons clients”, li digué al donar-li un parell d’exemplars dels bolígrafs, afermant amb èmfasi la frase. Eudald es quedà tan parat que sense dir res se’ls posà a la butxaca i seguí el seu camí. No obstant, el dia següent, havent ja reaccionat de la impressió anterior, al tornar al banc s’encarà amb Prident per engaltar-li amb sorna: “No sigui que us hàgiu arruïnat regalant aquestes rucadetes, valdria més que no haguéssiu donat res.” I al dia següent insistí : “Mira el que pensaran els clients dels vostres bolígrafs; pel que a mi respecta, ja n’he tirat un a la brossa...”.

Prident, aguantant el xàfec. “Que pesat és aquest Eudald”, es deia per a si. L’assumpte del bolígraf escanyolit arribaria a les altes instàncies del banc amb tanta embranzida que immediatament decidiren adquirir uns bolígrafs dignes. Aquest cop fins i tot es passaren, ja que encarregaren bolígrafs automàtics de disseny original, que facilitaven l’escriptura amb comoditat i tenien els colors discrets al gust de qualsevol client. “Ara sí que el faré callar, al beneit de l’Eudald”, pensava l’August esperant que arribés el malcarat amic.

  I com era natural, arribà.

El feu asseure a la butaca del seu despatx mentre ell solemnement obrí el calaix de la taula, tragué un dels bolígrafs luxosos li plantificà sota el nas:“Té, veure que diràs ara del banc...!”. Carbonell quedà parat i dubtant; barrinava, de sobte se li feu una ombra de rialleta a la boca, i sentencià: “Quin mèrit, donar bolígrafs cars! Amb els nostres diners podeu fer els que us doni la gana...”.