Mercedes Milà Nolla va néixer a Barcelona el 22 de setembre de 1895. Cosina de José María Milà i Camps, primer comte de Montseny, i tia-àvia dels populars periodistes de TV Mercedes i Lorenzo Milà. El pare de Mercedes Nolla va ser comandant de marina a Ceuta. Durant l’estada en aquesta ciutat la seva família va fer amistat amb el llavors tinent coronel Francisco Franco, cap de la Legió. Una vegada que es van traslladar a Madrid, va fer els estudis d’infermeria a la Creu Roja espanyola, i va obtenir el carnet de dama infermera de primera classe el juny de 1921.

  Temps després, amb una beca de la Fundació Rockefeller, va estudiar a la Universitat de Londres per fer un curs de directora d’escoles i hospitals. En aquesta beca hi va tenir especial influència la duquessa de la Victòria,1 dama d’alt càrrec de la Creu Roja en aquells anys.

 Al morir el seu pare, la seva mare va decidir traslladar-se a Reus amb la seva família catalana, mentre Mercedes es va quedar sola a Madrid. Durant la II República fou nomenada inspectora secretària de l’Escola d’Instructors de la Sanitat republicana. Anteriorment, i amb data d’1 de juliol de 1934, la Direcció General de Sanitat l’havia nomenat presidenta de l’Associació Professional de Visitadores Sanitàries, i va rebre l’encàrrec de realitzar viatges d’estudis i visitar les escoles d’infermeria a Varsòvia, Budapest, Lió i Viena. En aquest temps va fundar la revista titulada La Visitadora Sanitària, que es va publicar durant els anys 1934 i 1935. L’any 1935 va assistir com a representant d’Espanya al Congrés Internacional d’Hospitals que es va celebrar a Roma. En aquests mesos feu gran amistat amb el famosos doctors Pittaluga i Estellés, malgrat les diferències polítiques observades en ells. Al començar la Guerra Civil, li van encarregar d’organitzar el personal d’infermeria de l’Hotel Ritz (on va morir Durruti dies més tard) en qualitat d’hospital provisional, que ella no va dubtar a atendre. No obstant, alertada per avisos del seus caps mèdics que alguns milicians anarquistes la buscaven, aconsellada per uns amics la tarda d’aquell dia, vestida amb el seu uniforme i documentació d’infermera, agafà el tren de Barcelona a Reus per allotjar-se a casa de la seva mare. A Madrid va córrer el rumor que Mercedes havia estat assassinada. Als pocs dies d’arribar a Reus va escriure una carta a la princesa Anna de Schwarzenberg, secretària del Consell Internacional d’Infermeres de la Creu Roja, on li exposava la situació en què es trobava. Tot seguit va arribar una reclamació diplomàtica internacional perquè s’incorporés amb urgència a Suïssa acompanyada de la seva mare. S’hi traslladaren, però sense pensar-s’ho gaire se’n va passar a l’Espanya de Salamanca.

A Salamanca, parada i fonda i espera llarga; diners que s’acaben i, finalment, la proposta de la Caserna General de Franco nomenant-la directora dels Serveis d’Infermeria, amb 500 pessetes mensuals de sou. Fou suficient que ella s’incorporés per acabar amb el formidable caos sanitari que imperava a la sanitat de l’Espanya “nacional”.

  La transcendència del que havia aconseguit per a Milà fou tal que Franco la va nomenar inspectora general del Cos d’Infermeres. Això significava que tènia nou mil diplomades i auxiliars a les seves ordres. Al finalitzar la guerra, Milà manava un autèntic exèrcit de dames: 15.308 infermeres, el 58,80% més dels seus efectius inicials.

  Milà va ser l’única dona que va formar part del quadre de comandaments del quarter general, ostentant la placa reglamentària en el seu uniforme. Fou tant l’èxit en l’organització d’aquells serveis hospitalaris que l’any 1937, una vegada acabades d’organitzar les urgències hospitalàries dels ferits de guerra, la nomenaren inspectora general dels Serveis Femenins d’Hospitals, càrrec en el qual va seguir fins finalitzada la guerra. Acabada la guerra va fundar el Cos de Dames Auxiliars de Sanitat Militar, encara que ella mai va estar d’acord amb l’adjectiu “auxiliar” i a més ho manifestava sense amagar-ho.

  Mercedes Milà, durant la Segona Guerra Mundial, va estar igualment al comandament de l’agrupació d’infermeres militars que van acudir al capdavant de la sanitat a Rússia amb la División Azul, i a la tornada va seguir ocupant el càrrec d’inspectora general.

 El periodista Juan Pando diu d’aquesta fotografia “que Mercedes Milà apareix al capdavant de quatre files d’uniformes amb una excepció: a la seva dreta, Celia Jiménez Costeira, que la mira entre absorta i preocupada; a la seva esquerra, un general de la Wehrmacht. [A la segona fila, diversos divisionaris de l’Azul, un d’ells més espontani pel seu animós comentari que faria a Milà, li fa ampliar el somriure]”. Segueix el periodista: “Mercedes era com a tronc de complexió, forta, braços al compàs, cos i coll de lleona, disposada a pal·liar adversitats i negatives, dificultats verídiques o no. La seva matemàtica mental a uns els va avergonyir i a altres els va moderar”. ] Va fundar el butlletí Cruz de Malta, òrgan de les Dames Auxiliars de Sanitat Militar, suplement de la revista Medicina i Cirurgia de Guerra, que es publicà durant cinc anys amb periodicitat trimestral, entre 1947 i 1951, i on ella intervingué amb diversos articles.

  Després va assistir a la Conferència Internacional d’Infermeria celebrada en el Belford College de Londres el juliol de 1952 representant la Inspecció General i com a presidenta de l’Associació Professional d’Infermeres. L’abril de 1959 va presidir a Madrid la V Reunió Nacional de Sanitaris. I així fins a arribar a la seva jubilació, als anys 60. Va morir a Madrid el 13 de desembre de 1990, a l’edat de 95 anys. Posseïa diverses condecoracions, entre elles la Medalla de la Creu Roja, Medalla de la Campanya, Placa i Creu Roja del Mèrit Militar, a més d’altres condecoracions.
  1. La duquessa de la Victòria era una aristòcrata espanyola. Va organitzar l’activitat de la Creu Roja durant la guerra del Rif, va ser inspectora general dels hospitals del Marroc espanyol entre els anys 1924 i 1927 i presidenta dels hospitals de la Creu Roja, el 1939.