L’11 de juny del 2020, al Centre de Lectura de Valls (Alt Camp) tingué lloc una conferència sobre Tomàs Caylà i Grau (1896-1936), dins el marc del cicle “Festes Decennals 2020-21 vallencs il·lustres”. La xerrada la dugué a terme el doctor en història i professor de la URV Robert Vallverdú i Martí, que desglossà sobre la personalitat d’aquest il·lustre vallenc, qui fou Cap Regional del carlisme català i delegat regi durant la II República.

Són sobrats els treballs de l’amic Vallverdú sobre la personalitat d’aquest il·lustre vallenc, on manifesta que tant en la política com en la religió, va ser precursor de corrents progressistes obertes a un socialisme cristià, que es desenvoluparia trenta anys després en el carlisme.

Fou un advocat de fama i jurista brillant en la defensa de la classe obrera i els humils. Era també director de la revista Joventut, on els seus articles durant la campanya de 1931 per aprovar l’Estatut de 1932, ara avui —aquells articles— quan els llegim prenen actualitat, pels moments que estem vivint. D’aquests textos n’he extret algunes idees, que a continuació exposo. Caylà, quan parlava de Catalunya, la concebia com un poble amb personalitat pròpia i, per tant, amb dret a l’autogovern i reconeixement a les seves llibertats. Ell era favorable a un estat federal ben entès i per això demanava, ja aleshores, una ruptura amb el centralisme espanyol. Manifestava que calia acabar d’una vegada amb aquesta paròdia que se’n diu “Unitat Nacional” i anar a una confederació amb diferents nacionalitats que hi poguessin entrar lliurement per la via del pacte.

No obstant això, aquest líder carlí, no es fiava dels polítics que controlen el poder més enllà de l’Ebre. Deia que “davant de la realitat del dia —que és el que sempre ha passat—, és possible que els polítics madrilenys ens donin alguna cosa per evitar la total ruptura, però sempre sigui amb comptagotes, i en la mesura de les nostres exigències”.

A més, manifestava que no li mereixien confiança alguns diputats catalans que es prestaven “a fer el joc del diputat madrileny i accepten càrrecs per oportunisme”. “Al Congrés de Diputats caldria que hi aparegués una veu que proclamés, de forma clara, que els drets a Catalunya són superiors als d’un Estat integrat i, per tant, demostrar-los que els catalans tenen dret a decidir”.

“Per nosaltres les Corts Generals no haurien de determinar altra cosa que l’acceptació pura i simple que Catalunya té dret a l’autodeterminació en les seves coses”. Sobre la llengua Caylà era radical, deia el següent: “Un dels drets més irrenunciables de la nostra terra és el dret de la nostra pròpia llengua, però no és un dret de tolerància... sinó un dret total i absolut...”. Aquest líder, tot i ser un home de profundes conviccions religioses, creia en la separació entre l’Església i l’Estat. A la vegada dissentia de la tesi del bisbe de Vic Torres i Bages, quan el prelat pronosticava que “Catalunya serà cristiana o no serà”, ja que considerava que havien de ser els catalans els únics que havien de decidir el seu futur, sense cap pressió política, religiosa, social o jurídica, i afirmava que Catalunya seria o deixaria de ser segons decidissin els catalans: “Sentim-nos doncs, en aquesta hora suprema, ben catalans.”

Per la persecució religiosa aquest líder es va veure empès, com la resta del partit, a la preparació de la Guerra Civil, de la qual tot i això no veia clar participar-hi. Caylà seria assassinat el bell mig de la plaça Major de Valls el 14 d’agost de 1936.