Fa quinze dies encara vam esmorzar amb Marcel al Bar la Canal II, els amics Pere Bordell, Josep M. Amorós, Jordi Salvà, Josep M. Gatell i un servidor. Ell era de la “colla” i ho fou des que van instituir els esmorzars en aquell restaurant. El motiu pel qual es va sumar al grup no el recordo ni crec que el recordi ningú, però no hi ha dubte que havia de ser de manera natural, planera i per l’afinitat de caràcters que ens vincula els del grup, respectant, és clar, la manera de procedir de cada un.

  Crec que l’anàlisi de la personalitat de Marcel Folch no havia sospitat mai fer-la sinó fins ara, en aquests moments que ens ha deixat. Ara, pensant profundament en aquella persona de cos esprimatxat, esquàlid de cara, bigotet claret, ulls vius, de mirada penetrant, examinadora, no perforant, ans bé reconfortant quan et mirava.

Home sensat, de paraules precises, no en sortia de la seva boca una que sobrés, i sí en canvi les precises perquè tothom reparés en ell. Era amic de tothom i aquest seria el motiu pel qual tothom “sabia qui era ell”.

Curiosa, la vida de Marcel. Als 11 anys, la seva família, amb ell, van partir en carro a França pel temor a les represàlies de la guerra civil, tot i que no tenien per què, ja que poc temps després retornaren sense que els afectés cap reclam. No obstant, aquesta etapa el va marcar per a sempre, ja que encara la ben recordava als 94 anys.

  A partir d’aquí la vida per a Marcel va ser ben normal. De jove es va dedicar al món del ciclisme amb tanta bona actitud que fins i tot va ser convocat per córrer a la Volta, a la qual no pogué accedir per no posseir la bicicleta adequada. La resta de la seva vida fou de la pagesia, i va arribar a formar part d’un “grup de colonització” o unió de 5 o 6 propietaris pagesos que cultivaren les seves terres en comú.

Marcel, com tot ciutadà normal, es va casar i tingué dos fills, amb la desgràcia no fa gaire temps de perdre el menor, fet que li ocasionà gran pena.

Ignoro els estudis que va arribar a tenir, no creiem que fossin profunds, però sí els suficients perquè es llancés a escriure articles i poesies que quedaran per sempre en el costumari montblanquí, a l’informar del que eren els “sopars de duro”, de les “festes de Sant Antoni” i un grapat més de flaires montblanquins. La seva forma d’escriure seria tan amena, senzilla i emotiva, que fins i tot un restaurant de la vila va penjar en lloc destacat una de les seves emmarcades poesies.

Home de bé, no creiem que ningú li tingués cap animositat, i si en alguna ocasió no l’encertava, segur que en el seu fur intern hi apareixia la reparació.

Bé, Marcel Folch i Roset, els amics de la trobada setmanal i els montblanquins en general t’acomiadem tenint-te en el record de bon ciutadà, i és que t’has guanyat l’estima de tots. Ara només es queda pensar que un altre dia ens retrobarem en el Cel...