Sant Andreu de la Vola, avui una entitat del municipi d’Osona de Sant Pere de Torelló, fou en el passat una institució municipal com tan d’altres. Es conte en aquest indret, que hi va anar el Rei Alfons XIII de visita. I al preguntar el monarca a la gent que el va anar a rebre, quin temps feia a l’indret, algú se li va ocórrer fer una traducció literal d’una frase feta del català al castellà. Allò de: “Pel maig cada dia una raig”, la persona en qüestió li va ventà la dita en llengua castellana, tal com ella la veia: “Por el mayo cada dia un rayo”.

Cosa que el monarca no deixà de respondre-li amb sorpresa.

–“Pobre gente!”

La gent de Sant Pere de Torelló, en etapes reculades quan encara en aquest poble, no hi havia fet presència la llum elèctrica sobretot a les cases de pagès, solien explicar històries i llegendes, sobre aquest tema. La que explico em va arribar per boca de familiars meus que en son nadius d’aquesta terra.

  Deien que ja ben entrada la nit, des d’un indret del poble, veien una llum a la fosca, en la masia de Molas, que anava hi venia. Cada dia sempre el mateix i a la mateixa hora. Aquest fet estrany prendria el nom de “ la por de Molas”.

Em de pensar que els contes i xerrades vora el foc, als vespres i en temps de fred, en el món rural, incrementava l’imaginari de la gent amb el tema de fenòmens estranys i mal explicats, que facilitava un ambient de por. I la falta de llum elèctrica ho agreujava encara més

Quan volgueren esbrinar de que es tractava, la cosa canviar com una mitja. Cada dia a unes hores estipulades i ja fosc, el marit de la casa s’anava a donar menjar i beure el bestiar que tenien, amb un llum de carburo. Heus aquí el fenomen de la por.

Les “pueles”, eren unes estufes amb un petit forn al costat a on es feia el foc. Del meu record d’infant, l’havia vist a una casa del meu carrer, situada a la cuina, davant de la llar de foc, per on feien sortir els tubs pel fum direcció cap a la xemeneia. Ja que el foc a terra no es feia servir, perquè es gastava molta llenya i escalfava poc. I en canvi en una estufa s’aprofitava mes l’escalfor. I si era una “puela”, molt millor.

Recordo, que en Jaume Fargues —home molt canaller i posat a la broma, de qui ja he parlat alguna altra vegada— ens deixava anar a casa seva a passar l’estona després d’haver fet els deures d’estudi. Sempre en èpoques de fred encenia l’estufa. I en el forn del costat i posava una pedra rodona de riu. Ens deia que abans d’anar adormir se la posava dins el llit embolcallada amb un drap, per tal trobar-lo calent.

Però deixant de banda aquesta qüestió domèstica, referint-nos a un dels vailets que érem allà, solia fer broma, i cridant-nos pel nom ens feia posar a darrera la porta fent-nos aguantar una canya amb les mans ben forta. Ens era prohibit aguaitar, i no ens podíem moure. Nosaltres ens hi aveníem, perquè alguna gresca en sortiria d’aquella facècia. I tot seguit, amb una veu forta que imposava autoritat, exclamava:

—Si la vista no m’enganya, veig un burro, que aguanta una canya! I tot seguit esclafia a riure, amb una rialla compartida entre uns i altres...

Sempre tenia moltes ocurrències, una d’ella ens deia si érem capaços de tocar-nos amb la llengua el nas, cosa que ell feia amb molta facilitat. L’avantatge era, que una persona gran i d’estructura llarga, aquesta part del cos, com les orelles, i el nas, sobresortien mes. Se’ns diu que amb el pas dels anys aquests cartílags elàstics, com que no disposen d ’irrigació sanguínia es van degenerant i sofreixen alguna modificació perceptible una mica més acusada.

Nosaltres ja podíem anar estirant la llengua, que el que teníem estava tot per estrenar, i no hi havia modificació possible per tal d’arribar al nas.