Senyores i senyors, sí, de veritat els ho dic, finalment les males bèsties han tornat. Potser és que el raïm ja comença a agafar maduresa, però la qüestió és que les males bèsties de les mosques han tornat, i de valent, allà on un servidor habita.

De sempre, el poble meu s’ha caracteritzat, igual que els pobles veïns, per ser pobles proclius a tenir moltes mosques, quan el sol més pica, però enguany encara tenia un bri d’esperança que no apareguessin. De fet, en aquest mateix humil espai els estava explicant en articles anteriors que em sentia ben estranyat que enguany no hi hagués gaire mosques ni mosquits i que l’únic que es veia era alguna mosca petitona i alguna papalloneta d’aquelles de cuina i que potser era el coronavirus que havia tingut efecte sobre aquests molestos insectes, o que s’havien espantat i feien potser una mica de toc de queda a la seva manera.

Doncs no. Senyores i senyors, les mosques han tornat amb tota la seva esplendor, i per moltes trampes que els vulguis posar —jo, per exemple, soc afeccionat a les tires llefiscoses en què queden enganyades—, doncs sembla que es multipliquin per alegrar-me la vida a mi i als qui viuen amb mi. Sí, mosques colloneres, que es posen, si poden, inclús al forat de les orelles; són mosques fastigoses que no tenen respecte per la vida privada dels humans i que jo encara no entenc quina funció tenen en aquest planeta, si no és, és clar, per tocar els pebrots. La tardor i l’hivern són nobles perquè no se n’hi veuen. Els mosquits, de moment, els únics que han complert, i ben bé no n’hi ha.