El desembre de 2013, en un dels habituals viatges en tren entre Barcelona i Tarragona vaig coincidir per casualitat, seient per seient, amb el periodista Lluís Foix, amb qui vam passar-nos l’hora de trajecte fent tertúlia al voltant de l’actualitat política —que, amb l’inici del “procés”, començava a agafar un ritme informatiu trepidant—, la crisi econòmica i de valors de moment, el periodisme, la tesi que tot just iniciava i el paper que podien tenir, en un futur no gaire llunyà, les noves generacions de professionals. Feia poc que Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) havia acabat de publicar La marinada sempre arriba (2013), un volum amb vivències de postguerra a la vall del Corb, que era el primer dels seus volums memorialistes, després d’anys de ser-ho tot en el camp del periodisme, sempre vinculat a La Vanguardia: director, director adjunt, sotsdirector, director de la versió digital i també corresponsal.

  De fet, justament aquell dia Foix venia a Tarragona per impartir una conferència al voltant de la seva àmplia experiència als mitjans de comunicació a estudiants que cursaven la carrera de periodisme de la Universitat Rovira i Virgili, en una assignatura del professor bascòfil Antoni Batista.

Aquests anys, l’activitat periodística i literària de Foix no s’ha aturat. Així, a més dels nombrosos articles a la premsa de paper i a les periòdiques tertúlies radiofòniques, ha sumat tres llibres més que repassen diverses facetes de la seva vida: Aquella porta giratòria (2016), El que la terra m’ha donat (2017) i el recent Una mirada anglesa (Columna, 2021), que és justament el llibre que aquesta setmana passada va presentar a Tarragona i que ens permet endinsar-nos en tota la seva cosmovisió política, cultural i literària de moltes lectures i dels anys viscuts a Londres.

  Així, al llibre hi trobem infinitat de referències interconnectades amb capítols temàtics que van des de les descripcions de Jane Austen a la dimissió de Harold Wilson i des de la victòria de Margaret Tatcher a la vigència dels personatges creats per Arthur Conan Doyle, amb un especial interès pels rotatius londinencs concentrats a Fleet Street.

L’espai i el format de l’acte de presentació a Tarragona no podien estar més ben triats: una moderada tarda d’estiu al Teatret del Serrallo, a l’edifici de l’antic Pòsit de Pescadors, amb la terrassa oberta de bat a bat i les vistes al mar Mediterrani. Els assistents, amb el llibre entre les mans —el president del port, Josep Maria Cruset; la directora de Port-Ciutat, Montse Adán; l’exconseller Josep Gomis, entre d’altres—, seguien l’interessant canvi d’impressions que formulava Lluís Foix amb dos altres periodistes insignes: l’esmentat Antoni Batista —recentment distingit pel jurat dels Premis Ferran Soldevila—, amb qui comparteix la passió de melòman, i el conseller editorial del Diari, Antoni Coll, de qui la coneixença amb Foix prové ja de mitjan anys seixanta, quan ambdós estudiaven periodisme, en cursos diferents, a la Universitat de Navarra, i posteriorment, ja als anys vuitanta, quan es retrobarien compartint redacció al rotatiu dels Godó.

En aquell context, i amb el nou llibre de Foix al voltant dels anys que va fer de corresponsal a Londres com a punt de partida, els tres ponents —representants, segurament, de la darrera generació de periodistes literaris— van reflexionar sobre el que suposa des del seu punt de vista l’ofici de periodista i de com han canviat les redaccions dels diaris aquestes darreres dècades des d’aquell temps de tèlex, màquina d’escriure i telèfons fixos de baquelita que sonaven amb estridència.

Al Teatret del Serrallo es va reivindicar un periodisme que fugi de profetes i endevins i se centri en els fets, ja que “la gran història està farcida de retalls de diari, de cròniques incompletes i de veritats a mitges. De molts relats inversemblants, heroics i de fullaraca propagandística”, en paraules d’un Foix que reconeix que “el periodista no és historiador, i només escriu el que veu sense saber què hi ha darrere dels fenòmens que contempla”.

Tot amb tot, periodistes com Foix, Batista i Antoni Coll sempre han estat dels que han escrit les primeres impressions de la història quotidiana i dels que continuen oferint no només la seva mirada dels fets que succeeixen —que el lector pot compartir o no—, sinó una interpretació escrita amb un llenguatge pensat que fan despertar la curiositat per saber què va passar en aquell moment i com van continuar els esdeveniments narrats. Comparteixen, així, una voluntat estilística evident que podríem sintetitzar en aquella màxima de: “dir coses, i escriure bé”. Doncs això.