Estic trist; he perdut un amic i aquesta setmana ja són dos els motius del meu pesar. Tot i que amb els dos amics ho fórem des de sempre, en els últims anys fou amb més fermesa i promptitud. Per tant, en acomiadar-me d’ells, els dic a l’Anton Andreu i al Marcel Folch que els guardaré sempre en el record, i sé que així serà perquè em conec.

No recordo quan entrarem en amistat amb l’Anton, potser a través del Club Excursionista, quan encara es deia Collcerola. En aquell club que teníem ubicat a Cal Marcelino, de la plaça Major, un grup d’amics hi fèiem de tot les nits de reunió, des de xerrades literàries a reunions de junta i també partidetes de pòquer, sense apostar alt, i allí crec recordar que s’inicià una bona amistat amb l’Anton a través també de l’altre comú amic, Josep Civit i Esplugas.

  Després, les partidetes les traslladarem al domicili de l’Anton, quan vivia al Molí de Celdoni. Aquelles reunions ja eren de més entitat, ja que si bé les partidetes mai deixàrem de fer-les, sempre hi havia abans preludis; algunes nits amb música clàssica, escoltant a Mahler, Scarlatti, Txaikovski, altres nits intentant aprendre lliçons de bridge de la mà de l’Anton, que malgrat el seu interès no aconseguí que fóssim ni tan sols elementals iniciadors. Aquelles vetllades sempre eren amenitzades per delicioses tapes servides de la mà de la seva esposa Àngela, que ens feien les delícies bucals. D’aquests dies en tenim bones fotografies preses pel Pep Civit. Amb l’Anton també coincidírem a la muntanya en aquells famoses marxes organitzades pels grans clubs catalans i que nosaltres no ens preníem massa seriosament llevat que anéssim marxant al costat de l’insuperable president Sebastià Tous.

Bé, parlem d’una llunyana etapa de vida, en què a mesura que anava passant el dia a dia ens anava creixent una amistat cada vegada més sòlida sense que ens n’adonéssim, al temps que anàvem valorant el caràcter de l’Anton, un home no molt alt, més aviat prim, senyor amb un toc humorístic molt sui generis que anava de l’incisiu a l’humorístic però mai ofenós. Era poc amic dels àpats, i tolerant sense passar-se de l’armanyac, això sí, amic a perpetuïtat del tabac, fos de l’elaboració, marques i labors que fossin. “Si el tabac em treu dos anys de vida, benvolgut el tabac que m’ha donat llargues hores d’encís”, deia, i així ha estat; potser ha marxat un xic abans d’haver-se comprat el citroën elèctric que tenia en dèria, però ho haurà fet conformat, a l’haver deixat una família unida, una esposa a la qual adorava i tres fills ben afermats a la societat montblanquina.

I retornant al principi de l’escrit, en els últims anys fórem diversos matrimonis que reafirmaven la nostra relació segellant-la periòdicament amb un dinar sempre en un restaurant diferent: Anton i Àngela, Miquel Cercós i Lluïsa, Josep Civit i Maria-Dolors, Joan Mallafré i Glòria, Josep Maria Colom i Maria Teresa, Carmen i aquest autor, i en ocasions, el solter permanent, Sebastià Tous.

Com canvien els temps! Avui, d’aquells homes només quedem en Mallafré i un servidor, però tant el veterà militar com el qui escriu, sentim amb angoixant nostàlgia la falta d’unes persones i d’un temps que ja no es repetiran...