Quan fa uns dies vaig llegir de passada uns comentaris sobre la proposta del totis inclusiu fet per la consellera d'Igualat i Feminismes no li vaig fer gaire cas perquè em pensava que es tractava d'una altra fórmula per evitar el masculí, com el tot@s, que es va utilitzar -sense gaire èxit- ara fa uns quants anys. Aquesta proposta pretenia evitar els doblets masculí / femení (nens i nenes)  Tanmateix, si bé en els noms i els adjectius en tenia prou amb una paraula “nen@s, l'invent no servia per als articles. Tampoc era útil en la llengua oral perquè no podíem pronunciar la rova (@). El cop de gràcia li devia donar també el progressiu ús del signe de la rova en els correus electrònics.

Confesso, sense cap remordiment, haver escrit a favor d'utilitzar els genèrics (alumnat, per alumnes, professorat, per professors) solucions acceptables sempre que, com pot passar de vegades, no canviïn el sentit de les frases, i també, quan això no era possible, a favor dels desdoblaments. Creia que era la meva contribució al feminisme i al progressisme. Tanmateix, sense reflexionar-hi gaire, em va molestar haver d'emprar tantes paraules repetides amb els substantius i les seves concordances. Els textos resultaven pesats i això en modificava l'espontaneïtat i fins i tot la comprensió. Per tant, tenint en compte que la gramàtica és la gramàtica, vaig continuar emprant el masculí.

Una dia vaig sentir una conferència de la lingüista Carme Junyent a l'Ateneu Barcelonès en la qual, entre d'altres arguments, deia que el masculí és genèric i ja inclou els altres sexes i que fent els desdoblaments masculí i femení encara es discriminava més perquè es deixava de banda persones que no eren ni de l'un ni de l'altre sexe. Ara, en lloc d'entendre el raonament, hem agafat el rave per les fulles i volem afegir una altra marca de gènere: tots, totes, totis. No vols caldo, tres tasses!

Els darrers dies, davant la polèmica suscitada a favor i en contra del totis del suposat llenguatge inclusiu (la llengua és la llengua, ni inclusiva ni exclusiva, ni feminista ni masclista) molts amics que coneixen els meus treballs sobre el xipella m'han preguntat mig en broma mig seriosament què en pensava del totis. Per a qui no ho conegui, he de dir que el xipella és el nom del dialecte o parla de la Conca de Barberà, una parla de transició, un tret de la qual (ni molt menys l'únic, però sí el més cridaner) és la pronunciació de la e àtona final com a i. Tota la gent de la Conca coneix la frase, “mari, lis sopis són calentis, doncs bufa-lis, que siran fredis”, repetit amb una certa befa, sortosament cada vegada menys freqüent.

La Carme Junyent, que coneix moltes llengües del món, ja s'ha encarregat de demostrar científica i magistralment en articles, conferències i llibres que no hi ha llengües més bones que altres, que només una minoria tenen la categoria de gènere gramatical i que no per això la nostra societat és més patriarcal que altres que no tenen masculí. Per això, si respectem la nostra llengua, hem de reconèixer que totis serà sempre un femení (donis, nenis, totis, per dones, nenes, totes) en un dialecte del català. M'esgarrifa pensar que les dones de Solivella que fa uns dies van sortir per la televisió reivindicant la seva parla (“naltris parlem xipella”-deien) ara es trobessin, com el Monsieur Jourdain de Molière que no sabia que parlava en prosa, parlant en llenguatge no inclusiu.

El que la Carme i el grup GELA (Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades) demostren és que canviant la llengua no canviarem la societat, que les llengües evolucionen des de baix, i no des dalt per imposició política. I que no hem de perdre el temps i els diners en propostes que no serveixen per a res, sobretot en una llengua en perill com la nostra.

No serem més feministes per dir totis, com no serem més patriotes per creure les teories de la Nova Història. Però si, malgrat tots els arguments dels lingüistes, la consellera continua promocionant totis, li haurem de dir que busqui una altra forma, que aquesta ja existeix i que no ens la pot prendre perquè és pròpia del xipella, i és un tret característic de la nostra parla.