Després d’uns mesos molt intensos, aquest dimarts 24 d’agost ha estat el dia de l’aniversari icònic del pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000). El dia dels 100 anys.

L’ampli ressò que la data ha tingut al conjunt de la premsa, al teixit associatiu i al món museístic ens mostra com aquests anys de molts quilòmetres, esforços, preparatius i dissenys han valgut la pena. Quan l’agost del 2018 vam comprometre’ns a engegar un nou impuls al llegat artístic de Palau Ferré, érem plenament conscient que els centenaris són sempre el millor dels moments per explicar, reconèixer, difondre i divulgar l’obra de personalitats que, pel motiu que siguin, han deixat una empremta positiva a la societat. Així, les commemoracions són útils per posar d’actualitat la trajectòria i la contribució de la persona homenatjada a la col·lectivitat.

  En el cas de Palau Ferré ens trobàvem en unes circumstàncies ben especials: si bé l’artista havia tingut una rellevància destacada en l’art català de les dècades dels cinquanta, els seixanta i els setanta del segle XX, d’ençà de la seva mort, l’any 2000, el seu llegat havia quedat —amb poques excepcions— completament oblidat per la història de l’art. Com podia ser que un artista que havia omplert tantes pàgines de diaris en el seu moment es trobés en estat letàrgic? Per què les exposicions generacionals que s’organitzaven i els volums recopilatoris que s’editaven a partir de l’any 2000 s’oblidaven sempre d’un dels artistes més singulars del segle XX? Havia deixat d’interessar als mitjans? Què en deien els col·leccionistes?

  Per a nosaltres, que havíem viscut l’art de Palau Ferré des del bressol, a casa, d’una manera natural, se’ns feia veritablement inexplicable. Si a les hemeroteques hi podíem trobar portades excepcionals d’El Correo Catalán de finals dels seixanta, i alguns recordaven els anys estel·lars de París o exposicions emblemàtiques com les de l’Ateneo, la Biblioteca Nacional, Sant Miquel d’Escornalbou o la gira americana, calia que tothom pogués tornar a gaudir d’aquells colors expressionistes de Palau Ferré, d’aquelles teles que enamoraven els apassionats de l’art!

Però la situació era greu i només quedaven tres anys per a la data simbòlica del centenari. Calia capgirar totalment la situació i calia fer-ho ràpid, perquè amb els anys la generació pròpia de Palau Ferré, aquella que l’havia conegut de jove, aquella que més records en tenia, s’anava fonent. Calia recopilar els testimonis de l’època, calia estudiar el seu pensament, calia localitzar i catalogar la seva obra i, sobretot, calia tornar a posar d’actualitat l’art i els valors de Palau Ferré.

  Amb una mentalitat stakhanovista, vam començar a preparar objectius temàtics, plans de treball, necessitats i, sobretot, prioritats. Calia arribar a tot arreu: i érem plenament conscients que tot allò que no féssim nosaltres, malauradament no ho faria ningú. I és així com vam començar a fer quilòmetres i quilòmetres i a retrobar tanta gent. I tot, és clar, per amor a l’art —mai millor dit— i trobant hores d’aquí i d’allà.

  Els fruits de tota aquesta tasca ingent s’estan podent veure al llarg de tot el 2021: una commemoració oficial de la Generalitat, vint exposicions per tot Catalunya, cent actes arreu del país, amplis reportatges i moltíssimes iniciatives que engrescats per l’ampli projecte commemoratiu ja van sorgint d’ajuntaments, biblioteques, museus, entitats i ONG de tota la geografia.

  Al llarg de les properes setmanes, a més, donarem a conèixer actuacions que creiem que seran clau per assegurar que les noves generacions ja creixin amb l’art de Palau Ferré dins del seu imaginari visual i per connectar de nou els seus quadres cubistes amb la literatura, el periodisme, la memòria  i el paisatge.

  Un 2021 ple d’art i valors que és possible gràcies al suport de tanta i tanta gent. Per això volem agrair d’una manera especial la vostra col·laboració. Moltes gràcies a tothom per fer-ho realitat!

Aquest article també ha estat elaborat per la Rosa de les Neus Marco-Palau