Que felices devien ser les persones que visqueren en el segle XIX i els segles anteriors, gaudint de la calma ambiental que els rodejava durant tot l’any, salvant, és clar, alguna tronada estiuenca o una eventual esbatussada carlina; la resta de l’any el passaven amb la més absoluta calma, gaudint de cant dels ocells, del sorollet del rierol fluent i el crepitar de les ascles cremant del foc a terra.

Avui aquesta visió idíl·lica ha canviat i la culpa la té el modernisme galopant, que fent ús de l’electricitat i altres invents afins ens ha immergit en el món dels esclafits.

Que no? Doncs sí. Per a mostres, botons. Què me’n dieu, del que passa a les set del matí, quan dormint plàcidament els ciutadans arriben els mastodonts de la brossa amb els xerrics dels elevadors, els barram-barrums dels cent mil vidres que van a parar dins el tanc i, una hora més tard, a les vuit, la saragata de quan es posen en marxa les màquines de percussió dels oficis moderns, és a dir, les desbrossadores dels netejacarrers, els compressors dels forçuts rebentacarrers, les formigoneres dels paletes, els tractors del pagesos, els xerracs dels jardiners, el tràfic de gran tonatge, les motos dels joves i, pel que respecta als habitants de les ciutats, les lliscades dels busos i tramvies.

Per evocar la disfunció cal anar a aquells temps de Montblanc i d’altres poblacions que no retornaran: Aleshores, a les set del matí el Jaume recollia la brossa amb el seu carret estirat per l’ensopida mula i una caixa rere el carro per dipositar-hi les llaunes; és a dir, silenci. A les vuit, l’Àngel i dos més de la brigada, amb les seves escombres de sorgo, estirant el carretó de rodes de bicicleta per dipositar-hi la minsa brossa de papers i burilles llançats a la plaça, mentre els paletes, res d’elevadors sinó pujant els materials amb la corriola i els pagesos, en no saber que era un tractor, ja havien sortit a les sis del matí amb el seu carro i la mula, i només se sentia el sorollet dels drings; quan per als habitants de les ciutats d’aleshores, en no existir el tràfic rodat intents ni el soroll de les botzines i els tramvies eren estirats per cavalls, era glòria viure en pisos de l’entresol.

  Referent a la música, en segles anteriors, i no precisament els medievals, era bonic sentir el so d’un violí acompanyat d’una flauteta pastorívola, normalment escoltat per un cor de dames pulcres amb els seus cavallers situats en els respatllers de les butaques pelfades. Ara, en canvi, bombos, platerets, timbals, trompetes, saxofons, fiscorns, trompes i cornetins a tot vent; amb aquest panorama, no es pot anar pel carrer quan hi transita una banda al complet. I no diguem dels mitjans d’esplai; us feu càrrec del que han estat las discoteques en ordre als baluerns? Cal pensar que la meitat dels d’aquella generació arribaran al seixanta anys mig sords, com també els fanàtics als camps de futbol, l’estrèpit que s’arma quan el Barça fa el gol de la victòria al Madrid o el clamor dels qui xiulen l’errada de l’àrbitre, mentre que els nostres avantpassats, al no existir els estadis, res, tranquil·litat.

Vist des del punt de vista del soroll, quina desgràcia ha estat l’invent de l’electricitat, ja que el total dels esclafits moderns són propiciats per aquell invent tan útil.

Malgrat tot el dit en favor del suport de la calma i el silenci, ben mirat no es pot dir allò de “qualsevol temps passat és millor”; no seria veritat del tot.