Era la nit del diumenge dia 11 de juliol d’aquest estiu. Feia poc que ens havíem instal·lat en una masoveria prop de la Serra de Cavallera (Ripollès), buscant la pau i la solitud, amb la intenció de passar-hi les vacances. Aniríem a dormir d’hora pel cansament del dia. I ja situats dins el llit la meva muller i un servidor, ens disposàrem a agafar el son desitjat, cosa que se’ns veié estroncat. De sobte i sense avisar es va produir una estrepitosa ventada, amb terrabastall afegit, i amb una força de pronòstic reservat; d’aquelles que fan història, se situaria sobre la nostra teulada.

Els nostres pensaments, sense obrir llums, tornaren a prendre vida precipitada. I encara que a les fosques, les orelles i el nostre imaginatiu, quedarien absorts en una direcció: la teulada! Això sí, ni crits ni escarafalls, muts d’espant i sense saber què fer, i de com es resoldria aquella dissonància damunt del nostre sostre. Un sostre de sota teulada, revestit de biga i llata, i amb maons coberts de fusta; tota una antigor ben conservada. Seria precisament allí, on s’iniciaria el nostre malson.

I arraulits dins del llit i a les fosques, esperàvem que els esdeveniments, sota la incògnita d’una torbonada que, a mesura que passava el temps, anava en augment, passés de pressa d’alguna manera. Però això, no va anar així; hi hagué sessió contínua. I no s’arribà al final d’aquella pel·lícula d’allò: Lo que el viento se llevó, perquè res s’acabava d’emportar, i s’acabés d’una vegada, allò que amb tanta mala bava havia començat.

  Si això no era prou, s’hi afegiria el retruny de les capçades dels arbres, a les nostres oïdes, que picaven entre elles amb empenta, per acabar-ho d’adobar, amb una potència nefasta. I no parlo de pins, sinó de brancada de freixes valents i forçuts del Pirineu, que la ventada els feia bellugar d’un dret a l’altre. Un silenci còmplice s’establí dins la nostra cambra, entre les dues persones que hi estàvem. Només uns mots de la meva dona el trencaria sota una pregunta angoixada:
-Que dorms?
  La meva resposta no es faria esperar amb un to sec: -No!

Havíem viscut en temps passats, episodis de vent forts, en masies de muntanya, però com el que se’ns presentava en aquell moment, mai! El soroll eixordador, pel moviment de les teules, era cada vegada més fort i delatava una possible trencadissa del material, cosa que, tot i que res no es podia comprovar visualment, però el soroll delatava alguna cosa grossa que allà sobre el nostre cap s’estava desenvolupant.

Les preguntes començaren a desbordar el nostre imaginari; això sí, en silenci. No calia esverar el personal en pànics desaforats innecessaris. Cadascú feia el seu rosari d’interrogants, en meditació personal. Perquè en aquell moment de paüra, no va sorgir cap so vocàlic dels nostres llavis. Ho sabérem després d’haver passat el temporal, quan comentàrem entre nosaltres l’experiència viscuda, ja que tot tipus d’especulació de perfil catastròfic i alguna jaculatòria d’esperança divina, que trencava aquella situació esperpèntica, ens havia passat pel cap. I és que la nit sol donar per molt, quan comences a cabdellar.

Va arribar el moment neuràlgic en què la situació ja començava a ser caòtica i insostenible; va parar de revolada. I com si res no hagués passat, d’aquells tres quarts de temps aproximats de disbauxa de la natura, aparegué altra vegada la normalitat i la calma. I nosaltres, sense pensar-nos-ho dues vegades, rendits per les emocions, tot seguit, reconciliàrem el son.

L’endemà en comprovaríem el desastre i la seva causa, pel que feia al nostre context. Una branca de gran dimensionis d’un freixe, que es trobava sobre la teulada moguda pel fort temporal de vent, fou l’encarregada d’anar escombrant el teulat; aquest en seria el motiu. De fet es trencaria i sobrepassaria la teulada anant a caure al bell mig del pati, davant la porta d’entrada, acompanyada de fullam i d’alguna teula trencada.

  El propietari del nostre habitacle ens va explicar que per aquella contrada, aquella nit, les ventades havien provocat diverses destrosses a les arbredes, però cap dany personal a poder lamentar.