Per la festa Major de 1996, ara fa vint-cinc anys, el batlle Andreu Mayayo convidà al príncep Felip de Borbó, l’actual rei dels espanyols, per les festes del setè centenari de l’arribada de la mare de Déu de la Serra.

Repassarem de forma objectiva els esdeveniments i, sense jutjar-los, intentarem comprendre’ls. Acabarem amb una reflexió política que és la motivació d’aquesta crònica. Partim d’un món que ja no existeix, però que és pesadament present. Gramsci (1891-1937) ho expressà en un bell aforisme: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. Entremig sorgeixen els monstres.” 

Els protagonistes

El 1996,  Andreu Mayayo (nat el 1959) governava el consistori montblanquí amb majoria absoluta. Era membre de l’executiva d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). Ara aquest partit, a raó d’un deute de 9,2 milions d’euros, s’ha refundat com Esquerra Verda dins de l’espai de confluències d’En Comú Podem. 

Arribà a l’alcaldia arran de la mobilització ciutadana contrària al Pla de residus de la Generalitat (1990), ja que la protesta generà resultats molt adversos a la coalició de Convergència i Unió (CiU) del president Pujol. En les eleccions municipals de 1991, Mayayo assolí l’alcaldia -amb només tres regidors- després de posicionar-se contra el Pla de residus i de pactar amb tres partits més. Però el 1992 envià a l’oposició a dos regidors dels altres partits de l’equip de govern i tot acabà amb una moció de censura mal explicada per CiU amb dos trànsfugues. Mayayo passà dos anys a l’oposició. Però aquesta topada facilità que en les eleccions municipals de 1995 obtingués la majoria absoluta i un any després pogués convidar el príncep hereu.

Fou batlle fins al 1999 i no optà a la reelecció. A les portes de les eleccions municipals i autonòmiques del 99, els partits definien candidats. De cara a les autonòmiques per la província de Tarragona, Iniciativa havia d’escollir recanvi entre dos candidats: Dolors Comas, regidora a l’Ajuntament de Tarragona i membre de la secretaria política, i n’Andreu Mayayo (La Vanguardia, 22/03/98). A l’estiu, Iniciativa anuncià llista conjunta amb el PSC de Pasqual Maragall i que la cap de llista per la província de Tarragona al Parlament seria Dolors Comas (Avui, 3/09/98). Mesos després, l’1 de desembre, just després de la inauguració oficial de la vidrieria Saint Gobain (ara Verallia), Mayayo comunicà que renunciava a tornar-se a presentar a l’alcaldia.

El convidat, el príncep borbònic ihereu a la corona. De vint-i-vuit anys, però d’una família amb molta història. El número 219 de la revista Sàpiens els hi dedicà un especial, “Borbons, 300 anys de corrupció”, amè i aclaridor: durant segles els Borbons han destacat pel seu autoritarisme, centralisme, corrupció i mediocritat.

El darrer protagonista, en Toni Cartanyà; un nano que per la convidada tenia set anys. D’una família catalanista que no es definia ni com a republicana ni com a monàrquica, potser per convicció o perquè tenir botiga obliga a fer equilibris. Aquell dia no anà a Plaça, tanmateix sí que veié aterrar l’helicòpter reial damunt del camp de futbol i contemplà com els elegants cotxes negres de vidres tintats passaven rabent per davant de ca seva. Ara, de resultes de la darrera visita a la Conca del mateix Borbó, és un dels més de tres mil ciutadans de base represaliats després del referèndum de l’1-O.

La convidada (el vell món)

La convidada es gestà molt abans: el 1990 el príncep hereu a la corona tenia vint-i-dos anys i havia de visitar Montblanc entre altres poblacions. Tanmateix la tensió social pel conflicte pel Pla de residus obligà a anul·lar-ho. L'alcalde Maties Sanahuja avisà que «Esperem que abans del 22 d’abril el Consell Executiu anul·li el Pla [de residus], perquè si això no passa, ni Jordi Pujol ni cap càrrec de la Generalitat podrà acompanyar el príncep Felip de Borbó, duc de Montblanc, en la seva visita prevista a la població». Només tres dies més tard, el 3 d’abril, les autoritats desferen la visita. 

Visità la resta de ciutats programades i lligades a la corona d’Aragó del Principat (Balaguer, Cervera i Girona) i el Parlament. A Girona, en un discurs on barrejà el català i el castellà, digué que «La ben estructurada Constitució, amb els estatuts d’autonomia i el caràcter democràtic que manifesta la societat, permeten l’exposició absolutament lliure de qualsevol projecte. La democràcia expressa els seus projectes per mitjà de les urnes». 

Més enllà dels mots, cal potser llegir-los dos cops, hi ha els motius: el 1990 calia presentar l’hereu en societat i consagrar-lo com a futur rei dels espanyols a Catalunya. No vingué a la Conca perquè hi havia un sidral considerable pel Pla de residus; però no importa: no hi ha cap lligam seriós amb Montblanc i va assolir el que buscava sense la vila ducal. De fet, els títols feudals de la Corona d’Aragó desaparegueren amb la desfeta de 1714 i fins al 1977 no foren recuperats oficialment pels Borbons. Ho feren per Reial decret, a l'engròs i només cenyits als de dins de les actuals fronteres espanyoles, és a dir, no llueixen títols de la Corona d’Aragó com el de comte de Rosselló de la Catalunya Nord. El de duc de Montblanc era un més en l’estratègia de promoció.

Sis anys després és l’alcalde qui realitzà la petició amb l’argument que era el dipositari del títol de duc de Montblanc i que tenia una visita pendent. Finalment acceptà. El 8 de setembre de 1996 participà d’una breu visita a les sis monges clarisses del convent de la Serra. L’acompanyaren l’alcalde Andreu Mayayo, el conseller de la presidència Xavier Trias i la delegada del govern Julia García-Valdecasas. Després la comitiva assistí a la missa solemne oficiada per l’arquebisbe de Tarragona Ramon Torella a l’església de Santa Maria. En acabar l’ofici, la comitiva anà al balcó de l’Ajuntament per presenciar el seguici. En cap moment hi hagué parlaments. Just després visità els monjos de Poblet i cap a casa. 

No hi hagué discursos, només una “Presència” que esva vendre com un seductor i simpàtic acte social. Alcalde, mitjans de comunicació i la majoria de montblanquins ho compraren. Nova Conca titulà “Per fi, el Príncep”. 

Més enllà de la façana, fou un acte políticque donà visibilitat i legitimitat als Borbons i al règim del 78 que reconeix com a legítim i “natural” un límit imposat pel dictador Franco: avançada la dictadura, designà Joan Carles I i aquest, pel dret de successió masculina, ho havia de fer en son fill, el príncep Felip. En essència, doncs, la convidada té conseqüències polítiques perquè naturalitza allò que és arbitrari, es presenta com irreversible i fabrica una visió conservadora del món; és a dir, imposa amb autoritat als ciutadans/súbdits l’hereu designat per criteris arbitraris i sense cap votació democràtica. Alhora és reconegut i tractat com a futur rei i cap d’Estat per l’alcalde, representants polítics locals, nacionals i estatals i l’Església que demanen al “poble” una adhesió emocional que oblidi la raó, les diferències econòmiques, nacionals, culturals i per classe social.

Pel que fa als mitjans de comunicació afalagaren príncep i alcalde amb un seguit de fets bellament abillats que consagren, santifiquen i sancionen un ordre establert.  No van preguntar-se què feia un alcalde d’un partit republicà convidant una monarquia o quin lligam històric hi ha entre Montblanc, vila netament austriacista, i els Borbons. 

Pel que fa als ciutadans, només un grup reduït d’uns vint jóvens mostraren el seu rebuig i desplegaren estelades en una plaça Major plena de gom a gom. «Pero sus pitidos y gritos contra la presencia del Príncipe fueron acallados de inmediato por los aplausos de los restantes asistentes al acto”  [...] que abarrotaban la plaza y que llevaban dos horas esperándole» llagotejava el periodista Ignasi Soler a les planes de El País. El periodista Xavier Bas de L’Avui preferí preguntar pels xiulets: «L’alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, no va donar cap importància a la protesta i, en canvi, confessava haver estat més preocupat pel temps, que finalment va ser bo». L’art de governar permet ignorar als qui pensen diferent quan són pocs.

Voler ser lliures per viure millor (el nou món)

El nou Estatut d’Autonomia (2005) encapçalat pel president Maragall fracassà perquè li passaren el ribot els mateixos socialistes i per la recollida de signatures del Partit Popular amb el suport entusiasta dels jutges. Davant el desconcert i el desencantament, el 2009, la ciutadania d’Arenys de Munt organitzà la primera consulta no vinculant sobre la independència de Catalunya. Es posava sobre la taula una opció democràtica per transformar la societat: ser lliures per viure millor. 

Mesos després, i com a molts municipis, es creà Montblanc Decideix per organitzar la consulta amb el suport del consistori del batlle Josep Andreu. Amb una sabata i una espardenya organitzaren la consulta. Hi participaren 1.334 votants, la immensa majoria dels vots foren favorables a la independència. El resultat potser fou modest, però posà la llavor d’una organització popular i democràtica que treballà amb constància per fer possible un referèndum vinculant.

El 2013, ja en plena efervescència independentista, el Ple de l’Ajuntament aprovà que els Borbons deixessin d’utilitzar el títol de duc. Amb tot s’hi absté una regidora de l’equip de govern vinculada a ERC, els dos regidors de CiU, el regidor de la FIC i el del PSC. Resultat: vuit de tretze.

El 2014 amb la consulta del 9 de novembre promoguda pel govern del president Artur Mas ja foren 2.941 montblanquins els qui votaren un doble Sí per la independència. L’alta participació reflectia un canvi polític radical: la vila ducal era clarament partidària d’un nou Estat lliure i sobirà.

Finalment, el referèndum vinculant de l’1 d’octubre de 2017 tingué una participació altíssima (del 67%), més que en altres eleccions, i els vots favorables a constituir un nou Estat sumaren 3.293 vots dels montblanquins (el 93,7% del total). Pocs dies després del referèndum, i arran del discurs “a por ellos” del Borbó del 3 d’octubre, tots els regidors del Ple de la corporació li retiraren el títol honorífic de duc. Resultat: tretze de tretze.

Es gira la truita (i sorgeixen els monstres)

Gramsci ens recorda que entre el vell món que mor i el nou que triga a aparèixer, sorgeixen els monstres. 20 de juliol de 2020. Enmig d’un fort desplegament policial, aterrà al monestir de Poblet el mateix Borbó que visità Montblanc un llunyà 1996 i, com havia passat des del referèndum de l’1 d’octubre ho feu protegit per un operatiu policíac excepcional (escopeters de la BRIMO inclosos), visita curta a un espai tancat i amb una ruta ràpida per anar-se’n. S’ha girat la truita: els ciutadans expressen democràticament el seu rebuig al cap d’un Estat que econòmicament consideren corrupte, ineficient i extractor de rendes (uns 20.000 milions anuals de dèficit fiscal només a Catalunya segons els darrers càlculs presentats pel conseller d’Economia Jaume Giró); i, políticament, perceben l’Estat com a centralista, autoritari, contrari a l’exercici del dret a l’autodeterminació i a la diversitat nacional, lingüística i cultural.

En aquest punt es veu l’absurditat d’una opinió vertadera sobre si el Borbó és o no és el duc de Montblanc: cap monàrquic proposà una visita a Montblanc, ni la premsa del règim ho plantejà. Ningú. El títol honorífic de duc funcionà com una carta amb pedigrí en un joc de taula; aquesta carta pot ser jugada en determinats moments en funció dels trumfos que tinguin els contrincants. A la mort del dictador Franco, els Borbons s’atribuïren el títol i hi hagué montblanquins de bona fe que apuntalaren la monarquia parlamentària. A l’altre costat, hi ha els que la rebutgen per plantejar una república catalana. Primer eren molt pocs; l’1 d’octubre, milions. Com el joc és dinàmic ara són els Borbons els que no veuen la conveniència d’usar el títol i, alhora, hi ha montblanquins que fa vint-i-cinc anys estaven a un costat de la taula i ara són a l’altra.

Tornem al 20 de juliol de l’any passat. Un miler de ciutadans, convocats per l’ANC, Òmnium i els CDR, expressen que el Borbó no és benvingut, no el rep l’alcalde de Vimbodí i Poblet ni representants de la Generalitat i, fins i tot, set dels vint-i-cinc monjos tampoc. Només l’acull l’abat, el prior, dos membres del Govern de Madrid i de claca quatre feixistes de Vox amb banderoles.

A fora, hi ha els manifestants que només expressen de forma pacífica i democràtica la seva opinió sobre una visita innecessària i provocadora. Tot es girà quan a un policia li cau una tauleta sense voler. Llavors sense preavís s’abraonen contra un dels concentrats que resulta ser en Toni Cartanyà. El Mosso li imputa quatre delictes: lesions, desordre públic, robatori i atemptat contra l’autoritat. 

L’endemà La Vanguardia destacà que els Mossos hagueren de blindar Poblet enmig de protestes i reproduí de forma acrítica la notícia de la detenció d’un manifestant, secretari de l’alcalde de Montblanc. Però ni aquest ni cap mitjà comprovà res i encara ara repeteixen la detenció i els presumptes delictes fora de context. Perquè la furgoneta de la policia que gravava els manifestants just davant dels suposats fets no ha aportat cap prova; perquè cap dels manifestants que eren al mateix lloc dels fets entén d’on surten els quatre suposats delictes; perquè no hi ha fotografies de cap dels suposats delictes; perquè no hi ha cap evidència de desordres o violència, de fet no hi hagué ni d’un trist paper llençat a terra perquè no passà re. A més a més, tots els regidors del consistori mostraren en Ple el seu suport i solidaritat amb l’encausat, com també la societat civil montblanquina. Mentrestant, més d’un any després, no hi ha hagut judici ni hi ha data per a fer-lo. Tampoc sabem si el departament policial ha investigat el membre de la BRIMO per si ha seguit criteris professionals en la detenció i denúncia com va demanar el president Torra just després dels esdeveniments.

En qualsevol cas, anem normalitzant l’anormalitat: abús i arbitrarietat policial, cinisme i desinformació dels mitjans de comunicació i un procés judicial lent com a mesura de càstig amb la convinença d’una part del cos policial català i desídia dels càrrecs polítics del ram. I tot pendent d’uns jutges i fiscals que procedeixen de forma diferent en funció de la ideologia dels manifestants. Per posar dos exemples, la justícia espanyola jutjà de forma diferent l’assalt falangista a Blanquerna enfront de pujar un cotxe davant la conselleria d’economia o la diferència de criteri dels jutges europeus (Bèlgica, Alemanya i Escòcia) amb el Regne d’Espanya pels mateixos presumptes delictes als líders polítics de l’1-O. 

I sense sortir d’aquesta casa: el 9 de setembre de 2017 la redacció del setmanari El Vallenc/Nova Conca fou escorcollada per la Guàrdia Civil a la recerca d'informació relacionada amb els preparatius del referèndum de l'1 d'octubre. Doncs bé, en Francesc Fàbregas, director del setmanari i president de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, serà processat per l'Audiència de Barcelona pels presumptes delictes de malversació i desobediència amb relació al referèndum de l’1-O. I podríem seguir fins als tres mil tres-cents represaliats. 

Acabem. Al capdavall cadascú tria si és més bo i millor viure en la monarquia parlamentària espanyola o en una república catalana. Ambdues opcions són vàlides, cadascú treballarà per la que cregui més convenient i en una democràcia hauria d’haver-hi fórmules per decidir-ho. Però si qui té l’autoritat prescindeix dels criteris de llibertat d’expressió, de manifestació, del dret a una investigació justa i a un judici imparcial perquè pesen més qüestions ideològiques, llavors vivim en una societat injusta, abusiva i amb tics autoritaris. Com deia John Rawls (1921-2002) tothom pot tenir una opinió, però ningú ha de poder imposar-la als altres.