Enguany, sembla que els protagonistes de Sant Jordi s’han bescanviat els papers. La princesa captiva ha sortit del seu cau i ha anat a Barcelona a trobar Sant Jordi, mentre el dragó, allà lluny, al fons de la caverna, continua traient foc pels queixals intentant alliberar-nos dels embats dels prohoms que, en la seva follia, volen portar-nos a l’abisme, expulsats del món dels vius i condemnats a vagar eternament per les galàxies exteriors.

La princesa no ha dit quines eren les seves intencions, però, sabent com les gasta, no poden ser més perverses. El seu propòsit és acabar amb Sant Jordi i tot el que representa. Però ¿com s’ho farà la princesa de dolces faccions, amb nom de ressonàncies orientals —Soraya— i cognom quasi celestial —Santamaría— per seduir el sant cavaller salvador de donzelles? ¿Amb posat innocent i la seva veueta eternament constipada se li acostarà amb belles paraules proclamant el seu foll amor? Potser amb «paraules d’amor, senzilles i tendres» —no en sabria més— li confessarà que no pot viure sense ell, com ell no podria viure sense ella. Li dirà que ara s’ha adonat que existia, que el necessita, que el vol, que no pot marxar deixant-la abandonada. Però ja es cuidarà prou de no descobrir la mà on porta la poma enverinada amb la qual intentarà adormir-lo per sempre, seguint l’exemple de la pèrfida reina del conte de Blancaneus.

En realitat, però, Sant Jordi sap que, malgrat el seu aspecte de nena aplicada, la donzella és només l’emissària del drac que, en el fons de la seva cova, fa retrunyir les muntanyes, exasperat davant la perspectiva de veure minvar els seus sucosos àpats que fins ara el cavaller —domesticat com un esclau— li anava aportant sense piular com a contribució que creia necessària per a subsistir.
El «cavaller sense por» s’ha adonat de l’engany. Mentre el drac es cruspia amb delectança els talls més saborosos i gaudia de les donzelles més belles, a ell no li deixava més que quatre ossos per rostar i alguna vella arrugada i eixorca. Ara no es deixarà engatussar per les paraules meloses de la princesa ni pels bramuls del drac i ja té preparada la resposta en la seva llengua, perquè no en quedi cap dubte: «Obras son amores, que no buenas razones».

I atenint-se a aquestes obres li recordarà que, des que va entrar a casa seva, els calaixos s’han anat buidant. Mentre ell s’esforçava matant dracs i salvant donzelles, ella, la princesa amb cara de nina i veu d’espinguet, no desaprofitava cap ocasió per anar-li buidant la casa. Després de prendre-li els diners, ara desapareixien els mobles, els quadres, els discs i, pràcticament, li havia buidat el rebost de les subsistències, sense el qual es veia abocat a la misèria. El seu palau, curull de referències històriques, havia estat saquejat i més que un palau semblava un mas robat. Fins i tot, volia portar ella l’administració de la casa amb el pretext que n’hi havia d’altres que paraven les mans que  generosament omplia, malgrat saber que malgastaven els diners a la taverna.
Ara la princesa ha fet tard i, per més que proclami el seu amor als quatre vents, Sant Jordi sap que és una mentida podrida, un amor interessat per poder anar tirant de la rifeta. Els seus camins no es poden trobar mai; poden ser bons veïns, però cadascú a casa seva. Per això, la princesa vol anihilar-lo. Potser és veritat que sense ell no pot viure, però també és ben cert que ell no pot viure amb ella, perquè acabaria morint a les urpes del drac. Per això, com deien els nostres avis: «Sant Jordi, mata l’aranya».