Si hi ha un col·lectiu que ha patit especialment aquesta pandèmia ha estat el de la gent gran. Així, pensionistes i avis de la Conca de Barberà i del conjunt del país han vist reviure aquells episodis que els havien explicat de petits, al voltant de la grip de 1918, i que no s’imaginaven que mai tornarien a ser una realitat. Amb un confinament estricte, i sense poder veure de prop fills i nets durant mesos, aquest darrer any la generació més gran de la nostra societat ha après de manera accelerada a fer servir totes les tecnologies comunicatives. La pitjor part l’han rebut les residències. Cadascuna de les pèrdues que hem hagut de lamentar ha estat un bocí de memòria col·lectiva que hem perdut, en unes circumstàncies especialment traumàtiques. Uns llegats en la majoria de casos anònims que perduraran en el record d’aquells que els van conèixer i estimar.

  Sempre que penso en llargues trajectòries, en referents personals, i en la transmissió intergeneracional de les vivències col·lectives, rellegeixo els llibres del professor i escriptor David Pagès i Cassú, que és un dels més constants lluitadors en l’ardu combat contra la desmemòria, i que enguany ha estat guardonat per l’Ateneu d’Acció Cultural de Girona per la ingent tasca que el professor ha fet en l’àmbit lingüístic i cultural. En el seu discurs d’agraïment no van faltar-hi referències nominals explícites, d’Antoni Rovira i Virgili a Carme Junyent, passant per Josep Pla, com és una constant en el seu dia a dia.

David Pagès i Cassú (Sant Joan de Mollet, 1968) s’ha interessat sempre per la continuïtat i la resiliència cultural, sobretot de les generacions més grans. I, així, a partir de la gran quantitat d’entrevistes i trobades que ha tingut amb veterans professionals de diferents àmbits i de les quals ha anat donant testimoni en format periodístic, aquests darrers anys ha publicat tres volums temàtics sobre la qüestió: Referents: entrevistes a 40 personalitats dels Països Catalans (Curbet, 2015), Què t’ha ensenyat la vida? 202 veus (Curbet, 2019) i Bones llavors (Pagès, 2020).

Establert a Girona, Pagès és un apassionat de les comarques tarragonines, territori que abans de la pandèmia visitava habitualment, i on esperem retrobar-lo aviat. Assidu a l’Espluga de Francolí, on tot sovint acompanyava els alumnes a recollir algun dels premis Baldiri Reixac, no és estrany trobar-se’l amb la família al monestir cistercenc de Poblet o al de Santes Creus, fent una ruta romana per la ciutat de Tarragona o seguint les petjades del literat Àngel Guimerà al Vendrell, tot apropant-se a Sant Salvador, per algun dels homenatges al compositor Pau Casals.

Així, d’entre l’extensa xarxa de coneixences que Pagès té arreu dels territoris de parla catalana, i la llarga llista d’entrevistes que hi ha dut a terme aquesta darrera dècada, que ha anat recopilant en els llibres que citàvem, també trobem força noms naturals o vinculats amb el Camp de Tarragona, alguns dels quals ja traspassats.

Hi trobem l’escriptor Josep Vallverdú, que la setmana passada va complir 98 anys, molts dels quals viscuts a la Conca de Barberà; l’espeleòleg reusenc Josep Màdico, que després s’instal·laria a Alemanya; Roser Manent, filla del poeta noucentista Marià Manent, estiuejants de l’Aleixar; l’expresident del Parlament Heribert Barrera, que va ser enterrat a la capital del Baix Camp; la bibliotecària Teresa Rovira, filla de l’il·lustre polític republicà amb vincles familiars a Sarral i Altafulla; el pintor cubista Palau Ferré; així com la violoncel·lista Marta Casals Istomín, vídua del mestre.

A més, també hi ha algunes biografies precedents de les nostres comarques per les quals té especial predilecció i en ressegueix el fil: del diplomàtic i egiptòleg reusenc Eduard Toda a la metgessa i pedagoga vila-secana Maria Elena Maseras, que dona nom al Centre d’Estudis de la població tarragonina. Els referents nostrats de David Pagès i Cassú ens connecten de nou amb l’actualitat, amb la necessària reivindicació de tota una generació conformada de noms que han sobresortit en els seus àmbits, però també de moltes persones anònimes de les quals també som deutors. La incertesa i la fragilitat dels darrers mesos se’ns evidencia amb un estiu que encara no és com el que voldríem, amb una generació plena de saviesa que no volem perdre, amb massa noms que aquests darrers mesos ens han dit adeu. Cuidem-los.