Antany la gent era més ingènua. Els joves ho eren especialment amb les juguesques, les picardies i les petites gamberrades. De gamberrades se n’han fet sempre, però les d’aquells temps resultaven més innocents, encara que de vegades no deixessin de ser punyents. Malgrat tot, sempre es respectava la integritat i la hisenda de les persones.

Parlarem d’una de l’època de Montblanc, quan el 90% de la població era pagesa, per tant amb un contingent de gent jove vigorosa, amb la força física dels vint anys i del treball dur del camp, com segar amb la falç, cavar amb aixada, arrencar ceps amb la pica, i desenterrar de la terra les soques dels arbres morts a base de cops de xapo; i no en citem més, no fos que ens donés ploranera.

La colleta d’adolescents que citem en el relat no podien gaudir de la ràdio perquè aleshores tot just començava a existir; tampoc no s’anava gaire al “cine” en no guanyar el personal prous calés per fer-ho sovint, i no parlem de la “tele”, ja que faltaven seixanta anys perquè tragués el cap. Tampoc no hi havia afecció a la lectura, ja que la cultura en aquells temps no era massa extensa; amb saber llegir, escriure i les quatre regles ja n’hi havia prou. Per tant, no tenint altra cosa a fer per passar bones estones, la joventut s’havia d’apanyar buscant ingenis. Com el que expliquem ara. Al final del raval de Santa Anna hi vivien dues famílies que malgrat ser veïnes de tota la vida no es podien ni veure. No ha quedat constància dels motius, però tot el poble sabia que l’animadversió era tanta que fins i tot no es parlaven.

Com totes les famílies pageses d’aquells temps, les dues tenien a les cases espai suficient per fruir d’un celler, de rebost, estiba per als fruits secs, per a les herbes aromàtiques, les garrofes i llargues posts per assecar-hi les fruites dels temps, i també rastres de claus clavats als cabirons per penjar-hi els tomaquins i un quadre ensementat a terra per estendre-hi les patates. I tocant el magatzem, un entri on guardaven arraconats estris vells que, malgrat tot, els dolia llençar: la dalla rovellada, el carretó de roda desmanegada, forques de pues trencades i sedassos abonyegats, tots penjats per les parets, mentre als racons s’hi veien culs de sacs amb restes d’adob i uns altres sacots de contingut imprecís. Aquells locals tenien una olor inconfusible, de flaires entre el dolç i ranci espargits pels vegetals posats a assecar; i tot, guarnit per la pols de segles i el racons plens de titaranyes.

  Una de les dues famílies tenien a més un annex per posar-hi un carro d’un animal. Era un cercat de parets sense teulada que en temps anteriors havia servit per a la soll del porc. Aquell cercat tenia la porta estreta, que donava només perquè hi passés aquell carro vell, estret, curt i de baranes baixes; és a dir, una portalada per on ja no passava el carro de nova generació, que els propietaris havien comprat a cal Lluís Carreter. Per tant, era una peça que per força havia de quedar-se a la intempèrie.

  Aquesta situació no se’ls escapava a la colleta d’aleshores jove de cal Moix, noi animós, ple d’eufòria, neguitós que “sempre se les pensava” per passar una bona estona.

Començarem per explicar l’anècdota al revés. Quan la família del carro antic i del nou un bon matí sortiren al carrer tingueren la sorpresa de trobar el carro nou, el de mides grans, el que no podia entrar dins del cercat, precisament col·locat dins el corral. Estupor!

No se’n podien fer a la idea. Com podia ser que el carro hagués entrat dins del corral si no passava per la porta? I encara més insòlit, ahir a la tarda encara era a fora.

Doncs què havia passat?, es preguntaran.

Doncs res més que una estratègia nocturna de la colleta. Per dur a terme “l’operació” es valgueren d’una nit d’hivern, quan a dos quarts de cinc de la tarda ja era fosc i no clarejava fins a les vuit del mati, i van idear fer un pendent humà a base d’esquenes, i altres joves de braços forçuts l’arrossegaren per damunt, per després canviar el pendent dins del cercat i fer-lo baixar dins del pati valent-se del mateix sistema. Tot fet amb silenci i nocturnitat.

Els estuporits amos del carro nou no van saber mai el que havia passat, ja que en no haver-hi rastres de res no els calgué altre remei que pensar en les bruixes, tot i que en un principi havien pensat en les males arts de la família rival, però que descartaren de seguida sabent que aquella família era un matrimoni ja madur cap de les tres filles tenia aspecte de bruixa. En el que no es fixaren és que rere un bon cercat de matolls un grup de joves s’ho passaven bé i contenien les rialles per no descobrir-se.

  Als nostres amics del carro, entre recel i recel, no els calgué altra solució, d’anar a buscar al carreter per tornar a treure’l de dins. L’enigma no es desentrellà fins anys més tard. L’avi Moix ho explicà al seu fill, i aquest al net..., i un segle més tard, l’últim Moix ho contà als amics, i d’allí... al poble, que la va acceptar de bon grat al considerar-la una anècdota rural/pagesa d’allò més colpidora.

I com sia que el conte ja és contat, si algú de vostès es troba un dia amb el cotxe dins un garatge que no hi cabés, pensin que han ressuscitat l’avi Moix i la seva colleta.