Llibre de la Cerdanya (publicada a l’Editorial Selecta vers l’any 1951, Barcelona) és una obra de narracions costumistes, situades entre els segles XIX i XX, on l’autor, Rafel Gai de Montellà (1882-1969), descriu un seguit de vivències personals centrades a aquesta comarca. De fet, Gai de Montellà estava vinculat a la Cerdanya i a la Vall de Ribes per temes familiars. Per aquesta raó, el Llibre de la Cerdanya i moltes altres de les seves obres, estaven enfocades a comprendre aquest espai dels Pirineus, el món Cerdà, a través d’històries autobiogràfiques.

Quatre pinzellades de la seva personalitat. Els qui el conegueren el posen de relleu com home culte i actiu. Llicenciat en dret i Ciències Socials, s’especialitzà en qüestions jurídiques i econòmiques, on destaca la seva intervenció en un projecte que no es va arribar a realitzar: la construcció del ferrocarril de Ripoll a Ax les Thermes bains.

  També va destacar com a publicista, on la pintura i l’escriptura —atret pel paisatge cerdà que coneixia molt—, foren les seves eines de divulgació. Durant anys, la seva ploma va omplir pàgines d’experiències cerdanes vinculades al seu paisatge, que tant hi va recórrer i valorar. La pàtina de romanticisme de l’època, es veu reflectida amb totes les seves obres. Dins el Llibre de la Cerdanya, dels tres apartats emmarcats en l’àmbit del transport, “Camins de Ferradura”, “Temps de diligència” i “Els Carrils”, escullo el segon capítol: “Temps de Diligència”. Allà l’autor fa una descripció, amb una sensibilitat especial, d’aquest transport de viatgers que anava des de Barcelona fins La Cerdanya. Partint de la idea que les diligències només podien viatjar a 11 km/h, i que les seves comunicacions eren precàries pel terreny accidentat que hi havia, la pols que s’hi feia, el fang, pedres caigudes, arbres o el bandolerisme, el viatge esdevenia tota una epopeia sacrificada, per aquell viatger que, desitjos de la recerca d’aire fresc, s’exposava per tal d’aconseguir el seu anhelat objectiu.

  L’ascensió a la Collada de Tosses, que es feia eterna, havia esdevingut ja un mite. Allò que havia de suposar un plaer pel viatger, esdevingué un martiri, un cúmul de misèries indignes de l’època s’hi concentraven. Es diu que quan hi hagué el tren, s’aconseguí un estalvi de vint hores. Rafel Gay de Montellà, que escriví aquest relat en la seva joventut, l’explicava amb una visió romàntica. Segons l’autor, la diligència que duia els estiuejants a la Cerdanya configurava una hipotètica estampa de caire anglès situada en terres escoceses. Al mateix temps, destacava que els viatgers podien arribar a conèixer detalladament la geografia del país i sentir les emocions veritables del paisatge, per la lentitud del viatge.

La parada de Ribes —entre altres escenes de l’itinerari—, era obligatòria. Es podia assemblar a una pintura flamenca del XVII pel bullici, les estructures arquitectòniques i la multitud de gent i animals, provinents de diferents indrets, que s’hi concentraven. Entre altres qüestions, la parada comptava amb un recanvi de cavallerisses (tant pels que pujaven a la Cerdanya com pels que en venien) i hostals de nomenada, on es concentraven els viatgers.

Un detall de com anava el dinar: “El dinar era amenitzat com de consuetud a l’alta muntanya, per un mosquer alegroi que seguia als viatgers empolsats i entrava amb ells al menjador, omplint les estovalles i atansant-se audaçment a les soperes i als plats…”. No deixem de dir que hi havia escudella, cuixa de be, estofat de vedella, fricandó de xai i truites pigallades del Freser.

Els comensals, mentre dinaven i al finalitzar, practicaven l’art de ventar-se les mosques i, al sortir, la quitxalla acaparava les últimes galetes de les fruiteres abans de tornar a emprendre el viatge, direcció a la Collada.

A la mesura que el viatge va agafant alçada, els paràgrafs que segueixen són ja d’una plena descripció apologètica de la natura. La conquesta del cim queda reflectida amb la curosa descripció del paisatge que canvia segons l’altitud, i també en la mesura que es va endinsant cap a la vall. Tot plegat desprèn un desig d’arribada a l’indret que es va impregnant en la lectura i, fins i tot, contagia al lector.

L’últim paràgraf ens descobreix la magnificència de La Cerdanya, tant la part humana, cultural, física o històrica. El resultat no és res més que una gran crònica romàntica que l’autor ens fa arribar.