Sempre s’ha dit que per conèixer les persones, és bo conèixer els seus actes. Només cal recordar aquella famosa frase: “pels seus fets els coneixereu”. Bé, dit això, voldria parlar d’una dona que va lluitar pels drets humans i dels pobles; Cecilia de Borbó Parma, que el dimecres dia 8 d’agost, va morir a l’edat de 86 a París. Germana del pretendent de la dinastia carlina a la Corona d’Espanya, el ja finat Carles Hug de Borbó Parma; defensor dels drets dels pobles i ideòleg progressista del carlisme amb la via carlista al socialisme autogestionari.

Nascuda a l’exili a París el 12 d’abril de 1935, era la quarta germana de sis germans; Filla de Xavier de Borbó Parma i de Magdalena Busset. En ser ocupada, França, durant la Segona Guerra Mundial pels alemanys, el seu pare que va participar en la resistència, va ser detingut per la Gestapo, i deportat al camp de concentració de Dachau per presos polítics (Alemanya).

Acabada la Segona Guerra Mundial i alliberat el seu pare, Cecilia va estudiar batxillerat a Bostz, en la regió francesa de l’Allier, i després a La Universitat Catòlica de París. Des de 1951 va poder viatjar, amb el seu pare i alguna altra germana, per l’Espanya de Franco, no sense tenir problemes degut a l’ordre d’expulsió que existia sobre el seu pare Xavier des de l’any 1937; en plena la Guerra Civil espanyola.

Amb la política de no-bel·ligerància amb el règim, el 1956 al trobar-se a Espanya, aprofità per donar suport, tant al seu pare com el seu germà, per diferents regions de l’Estat espanyol, on existia encara simpatia pel carlisme. L’any 1957 féu acte de presència al “Montejurra (Navarra) multitudinari” al costat del seu germà Carles. Totes aquestes accions molestaren a la dictadura, que va portar a una nova orde d’expulsió i desterrament.

 
El temps que va estar en territori espanyol, va realitzar estudis de pilot esportiu i paracaigudisme. El mateix temps va treballar anònimament d’infermera voluntària en la Leproseria de Fontilles, a la comarca de València de la Marina Alta. Tan ells com les seves germanes van participar com a voluntàries en les tasques humanitàries en les inundacions del Vallès el 1962. I durant la Setmana Santa a Olesa, pronuncià en català el pregó de la Passió.

Va treballar un any en la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació), en la seva oficina de París, des d’on va realitzar diverses campanyes a Laos (Àsia) i a l’Àfrica. En esclatar la guerra de Biafra (1967-1970) —de la que molts encara recordem, les imatges de nens moribunds i panxes inflades— es va allistar com a voluntària a l’Ordre de Malta (Fundació Hospitalària), on va participar en tasques humanitàries com infermera i de rescat d’infants horfes, i a la vegada de repartiment d’aliments, realitzant de manera continuada vols com a pilot entre Libreville i Biafra. Per tota l’activitat que va fer durant la guerra se li va atorgar el reconeixement de la “Creu amb Placa; Ordre Pro Merito Melitensi.”

Quan va tornar de Biafra cap a Espanya, fou expulsada altra vegada, com ja ho havia estat tota la seva família el 1968. Altra volta a l’exili, va col·laborar amb la seva germana Ma Teresa en diverses activitats des de la clandestinitat, en la lluita antifranquista al: “Frente Exterior del Partido Carlista”. Va tenir diferents contactes amb la política i la intel·lectualitat francesa: Marcel Niedergang (periodista i escriptor 1922-2001), Andre Malraux (escriptor i polític 1901-1971), Gaston Monnerville (polític francès 1897-1991), Monseñor Peceril (Bisbe progressista de París 1911-1998), Manuel Azcarate (dirigent comunista1916-1998).

L’any 1973 assisteix en un congrés: “Congreso de Fuerzas de laPaz”, a Moscou, on va aprofitar per assistir, a la ciutat de Zargost, a una important trobada ecumènica patrocinada pel patriarca de totes les Russies, on va participar amb un discurs molt en la línia del cristianisme progressista, fet que va deixar sorpreses a les autoritats religioses russes acostumades a un llenguatge de circumstàncies. No seria fins a l’any següent, que assistiria a la Berliner Konferenz, que reunia als catòlics progressistes de l’Est i d’Occident.

A principis del S. XXI, residint a París, va col·laborar amb l’Associació de Cuidats Paliatius, institució dedicada a la cura dels malalts en fase terminal. Ara ha mort juntament amb la seva germana Maria de les Neus, que se’n feia càrrec. A més, es dóna la circumstància que el 27 del mes de juliol es van fer, a Parma, els funerals d’una altra lluitadora d’aquesta família: Na Maria Teresa, víctima de Covid, el 26 de març a l’any passat.